Una mini Las Vegas a casa nostra?

En un sentit professional estricte, no estic ni a favor ni en contra d'un projecte de la dimensió inversora del possible complex d'oci i casinos conegut com Eurovegas, que genera tants de pronunciaments a Barcelona i Madrid, les dues ciutats que han rebut la temptació de ser la possible beneficiària o perjudicada -segons es miri- d'aquest projecte. Perquè, com una moneda, té cara i creu. Els governants de totes dues ciutats s'han decantat favorablement per acollir el projecte, sabedors que les inversions gairebé podrien ser un mannà caigut del cel en moments de crisi tan profunda com els actuals. En la seva actitud, sembla que hi ha més fort interès a curt i mitjà termini –la cara- més que a llarg termini: la creu.

Si hagués de fer una anàlisi detallada dels pros i contres de donar llum verd a un complex de joc i oci com aquest, hauria d'establir una jerarquia de més a menys importància relativa i la llista podria ser prou extensa. Però aquest no és l'objectiu d'aquest article, ho deixo clar: tot i la meva condició de professional del turisme, en haver-me demanat L'Econòmic una opinió, aquesta no pretén ser objectiva sinó expressió d'arguments subjectius, dits a títol personal, tot i els 40 anys de coneixement del sector.

Treballo en turisme i conec bé la realitat turística de Macau i de Singapur, dos petits territoris asiàtics en què el potencial inversor nord-americà ja té interessos importants en el sector del joc i de l'oci. I coneixent com és Macau –a Singapur, afortunadament, hi ha una economia més variada, diversificada i rica- no m'agrada. Macau és una mena de “paradís” del joc per a xinesos i no només això: és un bordell immens, en què hi ha, a sobre, força prostitució infantil. Tot i que no sempre van lligats joc i prostitució, s'hi troben al costat en més d'un lloc. I si mirem Las Vegas... el comerç sexual també està a l'ordre del dia –i de la nit- en aquesta destinació nord-americana l'atractiu de la qual és, agradi o no, el joc i altres “jocs”. No cal haver vist la sèrie CSI per ser conscient d'això.

La meva opinió, com a resident a Barcelona i professional del turisme, és que si hi ha d'haver un mini Las Vegas el facin ben allunyat de la meva ciutat. I el mateix pensaria si visqués a Madrid. Las Vegas, l'autèntica i original, es va crear del no-res enmig d'un desert. A Macau, els negocis del joc i la prostitució van aterrar a un territori colonial residual portuguès que estava destinat a reintegrar-se a la Xina -com va passar-, en què gairebé no hi havia altra activitat econòmica que atraure altres habitants xinesos –un poble tradicionalment supersticiós i jugador- que vivien a la propera Hong Kong quan encara era un altre territori colonial residual, aquest tutelat pels britànics i, a diferència de Macau, amb molts diners per la seva forta activitat industrial i comercial. Hong Kong, el mercat emissor, i Macau, el receptor.

Barcelona –i Madrid també- posseeix molts atractius turístics i atrau turistes de moltes motivacions viatgeres. Des d'un punt de vista del posicionament i imatge de la ciutat, no m'agrada que una rèplica de Las Vegas vulgui i pugui situar-se en les proximitats de la meva ciutat, i menys amb un macroprojecte que potser afegiria entre 20.000 i 35.000 habitacions noves d'hotel, amb gairebé una dotzena d'hotels gegantescs de 2.000 a 3.000 habitacions de mitjana per hotel, que són les xifres –tan diferents- que se li atribueixen al seu promotor.

M'estimaria més que el mini Las Vegas europeu segueixi el camí de Las Vegas i el portin –i ho dic amb el màxim respecte- a zones deshabitades. Per exemple, no lluny de l'aeroport de Lleida-Alguaire, si ha de quedar a Catalunya. O potser, de l'aeroport de Ciudad Real. Tots dos en desús i en territoris de poca densitat de població. O bé als Monegros, d'Aragó, on un altre possible “Las Vegas” va quedar en quatre fotos dels polítics i poca cosa més.