Les preferents i l'assessorament financer

Estem veient aquests dies manifestacions al carrer de damnificats per la col·locació indiscriminada de preferents per part de bancs i caixes a inversors particulars que es pensaven que estaven comprant llibretes a termini fix. Ara són captius de la seva entitat, en la qual havien dipositat la seva confiança, que o no els dóna liquiditat o els hi bescanvia per accions o per altres títols. La situació és terrible per a moltes persones de perfil estalviador i que s'han transformat, de cop i volta, en inversors. Ens podríem preguntar per què ha passat això?

Els bancs i les caixes necessitaven cobrir unes demandes de capital que els exigien els mercats financers. Per això emeten accions o participacions preferents per transformar crèdits (dipòsits dels clients) en capital. Els estalviadors volien un rendiment elevat per als seus estalvis per superar la inflació, ja que els interessos del diner havien baixat molt i aquesta havia pujat. Fins aquí, tot lícit.

A on comença el desgavell? Doncs en el moment de la comercialització d'aquests productes que, tal com alguns preveien, han esdevingut tòxics per al seus tenidors. Cal veure la situació des de dos angles abans d'arribar a conclusions. El primer, el del banc com a entitat que té necessitat de captar capital. Què més fàcil que col·locar als seus clients de confiança uns títols que cap inversor professional compraria. El segon, el del client que, mogut per l'afany de guanyar més, es deixa entabanar pels comercials de la seva entitat de confiança i subscriu les preferents.

Com podem veure, el conflicte d'interès està servit de manera impecable. Durant tot aquest procés, què han fet els reguladors? Doncs tant el Banc d'Espanya com la CNMV han mirat cap a una altra banda. De fet interessava que els bancs i les caixes milloressin ràpidament les seves ràtios de capital donada la situació de crisi financera internacional i espanyola en particular.

Com s'hauria pogut evitar aquesta situació? De manera simple, disposant, els estalviadors, d'un adequat assessorament financer per part de la seva entitat i, els reguladors, controlant que aquest es presti adequadament. El que sembla senzill i coherent és molt complicat que es produeixi tal com està el sistema financer espanyol. La norma hi és, el que s'hauria de fer és clar que és vetllar, primer de tot, per l'interès del client, però els bancs i caixes estan en continu conflicte d'interès: fabriquen els productes i els distribueixen a través de la seva gran xarxa d'oficines, amb comercials incentivats per col·locar el que els diguin els seus superiors, sense poder qüestionar la bondat del producte per al client. Els bancs i les caixes han mirat únicament i exclusivament el seu benefici i no el del client.

Els poso un exemple: si vostè està malalt no se li ocorreria mai anar a un laboratori farmacèutic a demanar que li receptin i despatxin quelcom per a la seva malaltia ja que la funció del laboratori és fabricar i vendre només els seus medicaments. Mai li receptarien els d'un altre, encara que aquest els tingués de més qualitat o més específics, ja que ells no els fabriquen. El que es fa és anar al metge, aquest l'avalua i diagnostica i li recepta el millor per a la seva malaltia i el Ministeri de Salut vetlla perquè els metges no receptin amb conflicte d'interès.

És això el que fem les EAFI (empreses d'assessorament financer independent), en no tenir conflicte d'interès, avaluem el client, mesurant el seu “perfil d'insomni” (que és quan un deixa de dormir pel risc assumit en les seves inversions) i diagnostiquem, recomanant el millor per al client del millor que hi ha al mercat. Si els estalviadors que s'han tornat inversors haguessin estat assessorats per una EAFI, m'atreveixo a dir que tantes o moltes de les situacions penoses que estem vivint aquests dies no s'haurien produït.