Preferents: el desencís del petit estalviador

No són poques les veus del món financer que consideren que el conflicte que les participacions preferents han generat pot ser el cop definitiu a la inversió financera al nostre país. Segons diuen, el recel que aquest producte d'alta rendibilitat però de caràcter perpetu pot generar entre el públic -que a Catalunya ha disposat de 300.000 subscriptors i un milió al conjunt de l'Estat espanyol– és incalculable.

Com diu Joan Manuel Casanovas, d'Argenta Patrimonios, “hi haurà una pèrdua de confiança en el sistema financer, hi haurà una paralització en el mercat d'estalvi i inversió i no seran pocs els que voldran deixar els diners al compte corrent.”

El cas de les participacions preferents serveix d'alliçonador relat de la crisi: les necessitats de liquiditat que tenen els bancs fan que aquests ofereixin als seus clients un producte que paga tipus alts, però que l'estalviador no pot fer líquid a conveniència llevat que trobi comprador, cosa difícil i que, en tot cas, només ho aconseguirà a un preu inferior al nominal inicial. Després de l'estrall causat, ara els bancs ofereixen el bescanvi d'aquest producte per obligacions convertibles en accions. Aquestes solucions, segons el parer de Pere Messeguer, coordinador de l'associació de defensa del consumidor Aicec -Adicae, “no és res més que tapar un mal assessorament original sobre productes que no eren realment els que buscava el client”. Les principals entitats que van recórrer a aquest producte s'apressen ara a fer aquest bescanvi per un producte, el deute subordinat, que, com diu Messeguer, “la mateixa Comissió Nacional del Mercat de Valors (CNMV) considera d'alt risc, i tenen uns terminis de venciment de 10 anys”. Segons hi afegeix, amb aquest bescanvi, “s'han buscat una solució per a ells: com mana Basilea III, des del febrer d'enguany, les participacions preferents no tenen consideració de capital principal, i amb el bescanvi d'accions, que sí que computen com a recursos propis, el que els bancs busquen és tenir més possibilitats d'assolir el delejat 9% de core capital que mana la normativa internacional”. El cert és que en quatre mesos, del novembre del 2011 ençà, la banca ha reduït a la meitat el saldo de preferents, de 22.000 milions a 11.000 milions.

Messeguer pensa que els bancs tenen l'obligació de “transformar aquestes preferents en productes d'estalvi genuïns, com dipòsits a termini fix.” No debades, hi afegeix, “quan es van abocar massivament a les preferents, el 2009, quan van sorgir necessitats de liquiditat, el que van fer va ser convèncer l'estalviador de traslladar el seu diner del dipòsit a aquest nou producte de risc”. Però, és clar, com conclou, difícilment oferiran una solució a l'estalviador que no els suposi un benefici per als recursos propis.

Les fonts de la banca es defensen observant, en primer lloc, que “l'emissió de subordinades i preferents, bàsicament es va fer entre el 2000 i el 2005, un 80% sobre el total d'emissions. Eren temps de creixement del crèdit i, per tant, calia augmentar els recursos propis”. Considera que “l'alarmisme ha vingut a causa de l'exigència de la CNMV d'informar els clients de la situació real, de mercat d'aquests productes, i això ha fet que molts d'ells demanessin fer-los líquids, quan potser no ho necessitaven”. Joan Manuel Casanovas, d'Argenta Patrimonios, creu que “en un altre sistema financer potser no s'hauria donat aquest mercat fictici que han muntat les entitats, en què marcaven a la par els preus de compra i venda. Però quan la CNMV ha demanat cotitzar a un preu real, els problemes de les entitats s'han vist reflectits”.

En els bancs, es reconeix que una solució satisfactòria ha de ser que “el client tingui algun producte que pugui ser líquid, i així no tingui el neguit que no veu els seus diners”. En tot cas, “si el producte té un venciment no gaire llunyà en el temps, el millor que pot fer l'estalviador és esperar-se”. Aquestes mateixes fonts veuen censurable que, en alguns casos, a persones grans se'ls hagi col·locat un producte perpetu que, a més a més, no és líquid. En els casos que relata AICEC-ADICAE, hi trobem exemples esfereïdors com el d'un matrimoni d'octogenaris de Vigo, als qui Caixa Nova els va col·locar 95.000 euros en preferents amb l'argumentació que “era una pena tenir el diner a la vista en el compte de cobrar la pensió”. O el de M. Q. L. d'Andorra (Teruel), de 78 anys, que va demanar a Banesto fer un dipòsit a termini de 36.000 euros, però es va quedar unes participacions preferents. O bé un matrimoni de València, de 74 anys, mestressa de casa i pagès jubilat, als quals la CAM els van vendre unes participacions preferents de 95.000 euros com a dipòsit a termini fix. Aquesta entitat, a R. C., jubilat de 85 anys, amb dos fills encara al seu càrrec, li va transformar 35.000 euros en obligacions en participacions preferents.

De retruc, la solució del bescanvi per accions tindrà els seus efectes a la borsa. Els analistes anticipen que hi haurà destrucció de valor, ja que les vendes d'aquests accionistes forçosos, bonistes, pressionaran a la baixa les cotitzacions. Per tant, és previsible que com més va més bé es paguin els dividends en accions.

En tot cas, l'estalviador resta avisat que cal ser prudent i pacient a l'hora d'invertir. Segons Albert Grau, Argenta Patrimonios, resumint les regles bàsiques que aquesta entitat recomana perquè no li trepitgin l'ull de poll als mercats financers: “no persegueixi els èxits d'ahir, les rendibilitats històriques no són cap garantia de rendibilitat futura i ningú sap què faran els mercats.”