Després de la vaga

Dijous passat, tot just fa una setmana, hi va haver a Tarragona una de les manifestacions més grans que es recorden, si no la més gran. Arribava al final d'un dia de vaga general que va assolir un dels seguiments més amplis que ha viscut la ciutat des que es fan convocatòries d'aquesta mena. Però ja han passat set dies i sembla que n'hagin passat set mil. És com si la vaga i la manifestació no haguessin deixat cap empremta en la memòria, o en aquest substitut de la memòria que són els mitjans de comunicació. L'interès per una forma tan massiva, i tan reeixida, de protesta, no va anar més enllà de l'endemà i encara segons com. Mentre que alguns van admetre sense manies que la resposta ciutadana a les polítiques del govern i la patronal havia estat antològica, d'altres s'ho van fer venir bé per no mullar-se, i d'altres encara van exhibir una línia editorial descaradament bel·ligerant. Contra el sindicats, vull dir. I després, el silenci?

No. Després una cosa pitjor, que encara dura. Després va venir el serial sobre les conseqüències. I no les de la vaga, entenguem-nos, sinó les dels aldarulls que, d'una manera sorprenent, han servit per ignorar la convocatòria reeixida i concentrar el debat allà on la dreta, la policia, els tribunals i els governs se senten particularment a gust: l'ordre públic. És en va que buscarem algun mitjà de comunicació de gran audiència que s'hagi preocupat per establir la veritat dels fets. Quanta gent va fer vaga aquell dia? Com ho va viure el govern, de portes endins? I la patronal? Va perdre de debò tots aquells milions que va dir que perdria? Què pensen fer, a partir d'ara, els uns i els altres? No em refereixo al que diuen en públic, sinó als seus plans. A tots aquells elements que abans s'anomenaven “periodisme d'investigació”. En comptes de l'anàlisi de totes aquestes qüestions trobem extensos espais dedicats al contenidor cremat, al vidre trencat, al conseller i al ministre de l'Interior equiparant, cada cop amb menys subtilesa, els desordres amb el terrorisme. Trobem l'anècdota elevada al grau de categoria. I l'autèntica categoria, la vaga general, desapareguda. Vaporitzada, com diria Orwell.

Dijous passat jo vaig fer vaga. I com jo, milions de persones arreu de l'Estat. Pareu de mirar els aparadors i mireu-nos a nosaltres. Respecteu-nos.