Eurovegas, manca o passa?

Amb una aposta astronòmica quant a inversió i creació d'ocupació -difícils de renunciar sobretot en moments com els actuals- i una jugada hàbil, de vell tafur, de plantejar una sempre estimulant final entre Madrid i Barcelona, el multimilionari Sheldon Adelson ha posat sobre la taula de joc, al descobert, les nostres febleses, incongruències i vacil·lacions entorn del model econòmic a què aspira Catalunya.

Tot i que no és un projecte nou, l'oportunitat de construir a Barcelona un complex de lleure inspirat en Las Vegas ha deixat un xic descol·locada la classe política, econòmica i acadèmica de Catalunya, que ja tenia madur un discurs de l'economia del coneixement i de l'aposta per la innovació i els sectors emergents com a estratègies de futur. En canvi, resulta que la gran aposta que estan disposats a fer a Catalunya es basa en el joc i en l'ús intensiu del totxo. No cal dir que, fins i tot entre els que es mostren més favorables a la inversió, el fet d'imaginar un Las Vegas a tocar de la capital catalana no els fa saltar d'alegria. Amb alguna excepció, els pronunciaments en aquest sentit són mesurats i continguts, amb la coartada de la falta d'informació que presideix aquest projecte.

A mitjan maig, quan és previst que Las Vegas Sands Corp., l'empresa promotora, anuncii per quina ciutat es decanta, potser se sabran més dades sobre el complex. De moment, la voluntat del fundador i màxim executiu Sheldon Adelson és replicar l'avinguda principal de la ciutat del joc americana, amb hotels alts a banda i banda, i en què el joc representarà un 30% dels ingressos i la resta provindran dels congressos i de l'activitat comercial. Serà un projecte de cinc a deu anys, i segons el conseller Mas-Colell, –que ha rebaixat les xifres avançades per l'empresa- s'hi invertiran prop 6.000 milions d'euros d'entrada i es donarà feina de 15.000 a 20.000 persones.

La inversió coincideix en el temps amb l'obertura de l'Agència Catalana de Turisme del procés per a l'elaboració del pla estratègic 2012-2015. De fet, l'estand de Catalunya en l'última edició del Saló Internacional de Turisme (SITC) va convidar els assistents -professionals o no- a fer-hi les seves aportacions.

Ara bé, el conseller del ram, Francesc Xavier Mena, va aprofitar la inauguració del certamen per avançar que la diversitat de l'oferta ja és un valor per ella mateixa, a més d'una característica del model català: “A Califòrnia hi conviu el turisme enològic al Napa Valley i el lúdic infantil de Disneyland amb Silicon Valley o la Universitat de Berkeley; tot això fa un país competitiu i una economia diversificada”, va dir el conseller responent a les preguntes dels periodistes sobre l'encaix que té el projecte d'Eurovegas.

També s'expressa en aquests termes Domènec Biosca, expert en màrqueting turístic i president de l'Associació d'Experts en Empreses Turístiques, que qualifica d'“oportunitat d'or” el projecte d'Adelson: “Ens està proposant matrimoni l'operador de congressos més important del món; a més, vindrà el Cirque du Soleil i serà una oferta de lleure importantíssima que farà enlairar l'aeroport, crearà llocs de treball i impulsarà la marca Catalunya”, afirma. Amb més prudència, algunes instàncies econòmiques com la Cambra de Comerç de Barcelona també han donat suport al projecte.

En l'esfera política s'hi poden trobar suports en els dos principals partits catalans. Per Jordi William Carnes, que va ser conseller d'Agricultura i primer tinent d'alcalde de Barcelona amb el PSC, el projecte d'Eurovegas pot significar un revulsiu econòmic que cal valorar en aquests moments, sobretot per una ciutat que ha fet del turisme un puntal de la seva economia: “Fa uns anys estàvem discutint si ens sobraven turistes i ara sort dels turistes!”, diu. També nega que una iniciativa d'aquest tipus sigui negativa, ans al contrari, creu que és compatible amb l'aposta per l'economia del coneixement i reclama un debat serè sobre aquesta qüestió.

Però no tothom està d'acord que el projecte d'Eurovegas sigui tan positiu. Josep Francesc Valls, professor del departament de màrqueting d'Esade, assegura que a Catalunya hi ha un model turístic “consolidat” al voltant del litoral i les ciutats i que “Eurovegas és una proposta del passat, dels anys seixanta, setanta i vuitanta, quan s'aprofitava tot i no hi havia un control selectiu dels projectes”. Per aquest expert en gestió turística, el joc no té la força gravitatòria que té als Estats Units i usa l'hemeroteca per fonamentar la seva teoria que aquest tipus d'oferta recreativa no ha comportat moviments importants de turistes a Europa en els últims 25 anys. Respecte del turisme de congressos i incentius, Valls recorda que Barcelona s'ha posicionat en els primers nivells europeus amb una evolució sense paral·lelismes al món: “Aquest mercat el tenim molt bé i fins i tot tenim recursos infrautilitzats.” El turisme vinculat al shopping és més problemàtic perquè pot xocar amb el model propi d'eixos comercials urbans: “Què hi anem a fer? Hi anem a rebentar l'oferta actual?”, es pregunta.

Emilio Tramullas, fundador de Global TLA, un despatx d'arquitectura que desenvolupa parcs temàtics i complexos de lleure és igual de crític. Gran coneixedor de les entranyes econòmiques d'aquest tipus d'iniciatives, Tramullas es mostra escèptic que el projecte s'acabi fent: “En els últims anys s'han fet molts anuncis que igual que han sorgit s'han esfumat”, recorda. Principalment perquè dubta de la viabilitat econòmica, “llevat que les excepcions fiscals siguin molt grans”, puntualitza. L'arquitecte, que ha signat projectes de complexos de lleure a mig món, pensa que aquestes propostes són pròpies de països emergents que no pas de madurs: “Si hi hagués recorregut per aquest tipus de producte ja haurien aflorat”, pensa.

Aleshores, ¿l'Eurovegas és una oferta que diversifica o és una proposta obsoleta que en tot cas duplica i, per tant, és regressiva?

Una metàfora ben il·lustrativa del que podria passar és la que suggereix el president del Gremi d'Hotels de Barcelona, Jordi Clos, que diu que l'oferta que portaria Las Vegas Sands Corp a Barcelona “no és soluble” amb la de la mateixa ciutat: “Són com l'aigua i l'oli, poden estar junts sense mesclar-se”. És la imatge que es té dels projectes desenvolupats per empreses dels Estats Units a Europa: projectes autosuficients i impermeables a la cultura local. Josep Francesc Valls hi és taxatiu: “Els macrocomplexos de lleure són magnífics per als EUA, on no hi ha centres urbans ni monuments, però a Europa, on tenim tematització autòctona, no hi encaixen”. Per la seva banda, Emilio Tramullas repassa les experiències dels parcs temàtics desenvolupats per promotors nord-americans a l'Estat espanyol que, amb alguna honrosa excepció, es compten per fracassos: “Poc know-how ens han deixat”, diu.

Salvador Antón, degà de la Facultat de Turisme i Geografia de la URV nega la suposada supèrbia dels promotors de l'altre costat de l'Atlàntic. Per l'autor del llibre The global them park industry, l'hibridació amb la cultura local ha estat la norma del producte cultural que exporta els EUA: “No és cert que no funcioni el model nord-americà, sinó que el que no funcionen són els complexos mal dissenyats, mal executats i mal gestionats”, subratlla.

Un aspecte que ha contaminat més el debat de l'Eurovegas és el de les contrapartides en excepcions legals i fiscals que Adelson ha reclamat. L'alçada dels edificis, les limitacions del consum de tabac i els requeriments laborals hi han fet traçar algunes línies vermelles, sobretot des de instàncies empresarials, que entenen que la negociació no ha de comportar greuges amb la indústria local. Tanmateix, Domènec Biosca compara l'Eurovegas amb la Seat o Port Aventura i recorda que aquests projectes també van tenir un tracte especial. En canvi, per Tramullas, la clau és saber quin preu que cal pagar perquè es faci i també reflexiona sobre si malgrat les circumstàncies econòmiques actuals, “estem en venda”.

Segurament, Catalunya tindria més clara la seva opinió sobre l'Eurovegas si prèviament s'hagés resolt la qüestió de fons sobre el model econòmic. Salvador Antón pensa que el debat a partir de l'Eurovegas fa evident que no s'han fet els deures: “Som un país eminentment turístic però ens falta un plantejament integral i això es veu en la inversió que hi dediquem”, es lamenta. Així les coses, el risc en aquests moments és que el suport públic es bolqui en aquest projecte i s'oblidi la resta de necessitats que té el sector.

Ara toca esperar que Adelson dicti el veredicte. Però Catalunya té una aposta sobre la taula: ha de dir si negre o vermell, si parell o senar, o si manca o passa.