“Això de fer ponts i aqüeductes és espanyol, no passa enlloc més”

Una institució que té 125 anys n'ha vist moltes. Hi ha hagut guerres, vam estar exiliats 2 o 3 anys a San Sebastián... Ara és una etapa més, hi ha una incidència important d'aquest decret que vol reformular el món cameral i el que hem de demostrar és que tenim capacitat d'adaptació a les noves circumstàncies.

Totes les institucions de la nostra societat requereixen una transformació evident perquè la mateixa societat està en una transformació molt profunda però la manera com s'ha fet amb les cambres és molt malèvola perquè en dinamita l'essència. En el nostre cas, una part dels ingressos ens venien de les aportacions que obligatòriament havien de satisfer les empreses, però no pas qualsevol empresa sinó que acabaven sent les grans les que pagaven. De les 33.000 empreses que tenim associades, la major part dels ingressos que rebíem venia de 400. Aquest finançament ens donava un element diferencial: la imparcialitat. Per defensar els interessos de les nostres empreses no teníem el cul llogat.

Els ingressos venien per IRPF, per impost de societats, i a través d'IAE. La major part de comerços estan exempts d'IAE i les empreses que no guanyaven diners tampoc hi aportaven. Potser un any eren unes empreses les que pagaven i un altre any eren unes altres. El que les grans empreses busquen a la Cambra és tenir-hi presència però no et vénen a buscar perquè els ajudis a internacionalitzar-se perquè això ja ho tenen cobert. No he tingut mai la sensació que una empresa hagi volgut pressionar o intercedir. El 40% del nostre finançament venia de l'aportació empresarial i, si ara aquest finançament ha de venir de l'administració sí que tindrem el cul llogat per la classe política. Si hem d'oferir serveis per finançar-nos, entrarem en competència amb les empreses que suposadament hem de representar.

Ni a les empreses.

En aquell moment, Zapatero, per acontentar ves a saber qui, va aprovar unes mesures que va considerar que serien benvingudes. És clar que la gent no vol pagar. La gent no vol pagar ni les comunitats de veïns, ni les associacions, ni els diaris... El que no podem creure'ns és que les coses s'aguantin de manera gratuïta. Hem de pensar si ho volem o no, si ens val la pena o no. Si decidim que un servei no cal, tanquem i pleguem però si volem serveis això té un cost i algú l'ha de pagar.

Jo ho he dit sempre, allò que no serveix s'ha de tancar. Si tenim institucions que no compleixen cap funció s'han de tancar. En els últims 50 anys s'han generat departaments, institucions, comissions, etc., que no aporten res. Ara bé, el que sí que serveix s'ha de conservar, s'ha de mantenir. Hi ha eines que sí que són necessàries, ja sigui pels empresaris, pels comerciants, els ciutadans, les comunitats de veïns o per qui sigui. El que s'ha de fer en aquests casos és protegir-les, no podem pensar que la voluntarietat complirà aquesta funció. Ah, i si les cambres de comerç hem de viure dels nostres recursos que ho facin també els sindicats, la patronal i els partits polítics. Per què els ciutadans hem de finançar els partits polítics?

Ara és el moment de fer neteja, de fer dissabte. Treure allò que no serveix i deixar els mobles necessaris per viure, optimitzar la nostra existència.

És que això no és una crisi. Hi ha canvis estructurals de la nostra societat que aniran més enllà del simple fet de sortir de la crisi. I els canvis hi seran a tots nivells. A nivell de productivitat, per exemple, fixa't amb la primera setmana de maig. És festa dimarts i dilluns es va fer pont. Això és impensable en qualsevol altre societat. Perquè dimarts és festa hem de fer festa també dilluns? Això dels ponts i dels aqüeductes és espanyol, no passa enlloc més. Quan parlo de canvis, parlo de canvis de mentalitat profunds. No vull pas dir que s'hagi de treballar més hores de les necessàries però sí que hem de ser més eficients.

Obviament, però no tornarem a ser pròspers produint tant poc. Tindrem una societat amb alt benestar si som capaços de mantenir-lo, de pagar-lo. Una de dues, o abaixem les nostres prestacions o apugem la nostra productivitat com a país i com a persones. No ens vindrà de franc.

A Tarragona estem en un espai privilegiat. És un enclavament estratègic a la mediterrània que fa que tot passi per aquí davant nostre. Això, d'entrada, fa que tinguem sectors capdavanters: turisme, serveis, indústries... i tenim moltes capacitats amb l'aeroport, el port i la xarxa ferroviària. Les artèries són importants però el problema són els capil·lars. Sempre estem pidolant per endollar-nos a les infraestructures, que ens passen al davant. Tarragona ha de tenir un pes polític molt més important, a Madrid i a Barcelona. Les comarques de Tarragona des de fa molts anys estem tenint un dèficit de pes polític als llocs on es prenen les decisions i això a d'altres llocs no ha passat. Si ens fixem en Girona, per exemple, ha estat una província que des de fa molts anys, comparativament, ha tingut molts més privilegis que Tarragona, perquè el pes polític de la ciutadania de Girona ha estat més important que el de Tarragona. I Barcelona no cal dir-ho. Ho compensem pels nostres atractius però ens cal més pes.

Som una àrea privilegiada. Vénen més de 6 milions de visitants cada any. Això és tres cops més visitants que els que rep tota l'illa de Cuba, que ronda els 2 milions de turistes. I això, si ens fixem en tota la Costa Daurada, però és que a Port Aventura sol ja hi ha més turistes que a la República Dominicana.

Sí, va ser una decisió estratègica en el seu dia, i sang, suor i llàgrimes ens va costar. I en aquells moments, a Catalunya, de 700 o 800 hectàrees a prop de mar per fer un parc d'atraccions tampoc n'hi havia gaires. Però és igual, segurament és l'última decisió presa que ha beneficiat el territori, un territori que té molta capacitat d'atracció.

Sí, i què?

Aquí ha vingut de tot, anglesos, francesos, holandesos... però és que per cada milió de turistes russos que vénen a Espanya tres quartes parts venen a Catalunya i, d'aquests, el 60% o el 70%, Tarragona. Això són 500.000 persones. I és un turista de classe mitjana amb unes particularitats que s'adapten al nostre territori: té interès cultural, interès per la gastronomia, és un turisme familiar i té un nivell de despesa molt alt. Fa una despesa per capita deu vegades superior a la que poden fer visitants d'altres països. No crec que se'l pugui menysprear.

Nosaltres prioritzem accions en països complexos, que no són de fàcil accés. Anar a Romania, França o els Estats Units no és cap complicació. La política de la Cambra de Comerç de Tarragona és ajudar les empreses a entrar en mercats inhòspits que tenen molta mancança de producte i on hi ha molta capacitat econòmica per comprar. Diríem que estem especialitzats en països africans, un 60 o un 70% de les missions van a l'Àfrica: Nigèria, Gabon, Gàmbia, Moçambic... són països on hi ha necessitats i hi ha diners. La nostra feina i el nostre bagatge és facilitar els contactes allà i no només per a empreses catalanes sinó per a qualsevol empresa espanyola.

És la mare dels ous. Si féssim una carta als Reis diria que l'autovia de Tarragona a Montblanc i Lleida és vital perquè és l'entrada i sortida natural al nord d'Espanya, tant del turisme com de la nostra indústria. També és bàsica la connexió ferroviària de mercaderies amb ample de via europeu al port de Tarragona, ja sigui de manera definitiva o el que en diuen solució provisional amb el tercer fil. Quan en una ciutat com Tarragona el port funciona, la ciutat funciona. Sempre ha estat un element decisiu en l'economia de les nostres comarques i tenir aquesta connexió o no tenir-la farà que siguem competitius o no.