LA CRÒNICA
del Penedès
Històries tristes de bancs i caixes
En cada bugada del procés de reestructuració de la banca, al Penedès, sembla que hi perdem un llençol. El procés d'unificació (fusió, absorció?) de la Caixa del Penedès amb altres caixes va ser seguit amb una certa distància social, amb indiferència en general per la ciutadania i amb un silenci sorprenent i estrany per part de les forces polítiques del territori. Segurament poca cosa hi podien fer, però sí segurament que hi podien dir. Ara ens trobem en un segon procés i el que sembla ja perillar és l'obra social, aquells recursos que les caixes destinaven a aspectes bàsics de cohesió social, que era un dels principis actius de les caixes d'estalvis, almenys al nostre país.
La Caixa del Penedès, que ara farà cent anys, és una de les poques iniciatives bancàries que van reeixir al llarg del temps al territori del Penedès. La història no ha estat gaire benvolent amb altres iniciatives que van acabar malament, com el rosari de l'aurora. A Vilanova, per exemple, no van tenir la suficient capacitat per mantenir la Caixa d'Estalvis de Vilanova, fundada l'any 1877 des de l'Ateneu amb participació activa de dos prohoms de la ciutat, com expliquen l'historiador Puig Rovira, Creus i Corominas i Miquel Guansé. Va acabar absorbida durant la República per la Caixa de Pensions. Així mateix, el Banc de Vilanova vinculat a Gumà i Ferran també acabà ensorrant-se i arruïnant més d'un i de dos vilanovins.
El diner no té fronteres ni coneix identitats, la reestructuració bancària va portar i sembla que portarà encara a desdibuixar els àmbits d'actuació territorial d'on provenien les caixes fusionades. Llegim “entusiasmats” que enguany la Caixa del Penedès facilitarà que els verds vilafranquins actuïn a la Bisbal en la diada castellera. És important, però encara ho seria més escatir alguns dels aspectes tèrbols sobre primes i jubilacions d'or que van ser notícia i que han passat, també, amb una indiferència general al territori, com encertadament expressa Carles Querol, historiador i exalcalde de Sant Sadurní i potser una de les persones que més en saben dels afers de l'entitat penedesenca, fins i tot dels temes poc honorables. Val la pena seguir-lo en el seu bloc. Diuen, doncs, que ve una segona reestructuració i tot el tema dels fons socials quedarà en entredit si no hi ha un procés de reconversió de les obres socials actuals en fundacions. Potser seria el moment que, més enllà d'accions concretes i lloables en l'aplicació d'aquest fons, hi hagués un gran consens social i polític de com aplicar-lo en el territori i sobretot en aspectes que cohesionin de veritat i evitin la fractura social. Hi som a temps?