La reforma de Madrid, 1862 (1)

Pels volts del 1860, l'enginyer i urbanista català Ildefons Cerdà i Sunyer, l'autor del modèlic pla de l'eixample de Barcelona (1859) –que als últims anys, ha fet la volta al món–, va fer un projecte de reforma urbana de la ciutat de Madrid per encàrrec del govern de l'Estat espanyol. Realment, aquesta ciutat de l'altiplà castellà, que havia estat designada feia tres segles com la residència dels reis i la capital de les espanyes, necessitava una reforma en profunditat. La causa dels seus problemes, però, no va ser el creixement de la seva activitat comercial i industrial (que era pràcticament inexistent) sinó, com va explicar detalladament Cerdà, les desigualtats en l'ús del sòl.

En síntesi, els 271.254 habitants del Madrid del 1860 vivien, segons les dades recollides en l'estudi de Cerdà, en 54.265 habitatges. Però d'aquests, gairebé la meitat –exactament 24.366– corresponien o bé a plantes baixes (on es barrejaven amb les corts i els estables de cavalls i muls), o bé a golfes sota el terrat. És a dir, dels 271.254 habitants de Madrid, 135.627 vivien amuntegats en uns espais poc higiènics, de poca qualitat (i, en molts casos, a prop dels animals de tir). Per l'altre costat, continua Cerdà, a Madrid hi havia 536 palaus, o grans mansions a quatre vents, amb gran disponibilitat d'espais. El contrast era, per tant, esclatant.

Pel que fa als equipaments, la situació, per a la majoria de la població, no era millor. Només un exemple: a Madrid, només hi havia 64 escoles (32 de nens i 32 de nenes), i cap no estava instal·lada en cap edifici construït expressament com a centre d'ensenyament.

L'aigua era un altre problema greu: l'escassetat del subministrament de les fonts i els pous havia generat el pèssim però necessari negoci dels “viatges d'aigua”. De tota manera, Cerdà explica que aquest problema s'estava a punt de resoldre.

La necessitat de millorar les condicions higièniques de l'hàbitat i les condicions físiques de la viabilitat de la ciutat finalment s'havia pogut expressar gràcies a les revolucions liberals que havien sacsejat l'Estat espanyol a partir del 1808-1812. La solució, però, no era fàcil. Va caldre l'ajut de tècnics i polítics diversos, entre els quals catalans i valencians de primera fila com Ildefons Cerdà, el metge higienista Pere-Felip Monlau, i d'altres.

Cerdà, pensant en la reforma de Madrid, va escriure: a) un important text teòric (que va titular Teoria de la viabilitat); b) una impressionant anàlisi estadística de la dura realitat urbana del Madrid de mitjan segle XIX; i, c) una proposta de reforma interior de la ciutat. Aquests tres textos han romàs inèdits i oblidats a l'arxiu de l'administració pública de Alcalà de Henares durant 130 anys fins que es van publicar el 1991.

El punt de partida de Cerdà era que “Madrid no és una població marítima, ni mercantil, ni industrial... Madrid fins ara no ha estat res més que un centre de consum”; sense grans centres logístics, ni grans centres de producció, però amb una funció: la direcció política i administrativa del regne de les espanyes i unes condicions pèssimes de vida de bona part de la població.

La idea central de Cerdà era que calia enllaçar els diversos centres de la ciutat amb una xarxa viària nova i tots aquests, amb l'estació ferroviària d'Atocha. Segons Cerdà, el ferrocarril havia fet “el miracle de la destrucció de les distàncies”, havia aconseguit que Madrid tingués dos ports de mar, València i Alacant, i que estigués a punt de tenir-ne un altre: Barcelona.

Potser l'aspecte més punyent és l'econòmic. Segons Cerdà, la reforma de Madrid no s'havia de finançar ni amb més impostos ni amb emissió de deute, perquè tant en un cas com en l'altre això va significar afavorir un petit sector de propietaris urbans de la ciutat, mentre que el conjunt de la població era el que pagava. Qui havia de finançar la reforma eren o bé els propietaris dels solars o bé les empreses que en sortirien directament beneficiades.