Quin serà el futur bancari català?

No sembla agosarat afirmar que, davant els constants escàndols que ens ofereix el sistema financer espanyol, quan ens informen del volum de diner que cal aportar per salvar la seva desastrosa gestió, i la permanent demanda de recursos públics per treure'l del pou, s'utilitzen tota mena de sofisticacions semàntiques, per als ciutadans perjudicats no especialistes –dotacions per insolvències, actius ficticis, agències de qualificació, hipoteques d'alt risc, obligacions preferents, etc.–, naturalment sense fer públic cap balanç de les empreses bancàries afectades i legalment supervisades pel Banc d'Espanya, és a dir, una situació que fa vergonya! Tot plegat, simple conseqüència de la conxorxa entre el govern central i els banquers. Qualsevol ciutadà raonable viu astorat en aquest escenari sense saber quan s'acabarà ni com s'acabarà. Per què es tolera la mala gestió del diner dels catalans? No són els bancs empreses privades? Per què s'han de protegir sense fer el mateix amb els altres empresaris? On són els responsables?, etc. Tal vegada les respostes, entre d'altres, poden ser la connivència política o simplement la cobdícia que encega els gestors i els fa creure's superiors a la resta dels humans. Vist amb una òptica nacional catalana, les claus de volta per resoldre aquests problemes són dues: l'exigència d'ètica als mateixos gestors i que Catalunya sigui un estat per tenir una política financera pròpia i no estar sotmesos al colonialisme d'Espanya. La primera clau és de tipus humà, i requeriria poder aprofundir en la formació de professionals amb principis morals i ètics demostrats a bastament i socialment. Aquí cal entrar en la forma d'escollir els principals responsables dels bancs on els seus propietaris (accionistes) estan en mans d'altres empreses que controlen només petits percentatges del capital total, per la gran dispersió de la majoria restant. La segona clau és clarament política, ja que sense un estat propi mai podrem determinar com han de funcionar les finances catalanes ni qui ha de controlar els estalvis dels ciutadans. Tots recordem com el Banc d'Espanya, sota una claríssima pressió bancària espanyola, va destruir el sistema de caixes d'estalvi català amb una nova regulació i l'impagable favor del govern tripartit de Catalunya, que va aconseguir, lamentablement, la majoria parlamentària requerida per adaptar a la llei espanyola la regulació preexistent a Catalunya, que tenia competències exclusives sobre aquesta temàtica.

Què podem fer? Crec que la primera clau per canviar el sistema és la formació professional humanística i ètica insubstituïble, que superi, en molt, els criteris merament econòmics i materialistes dels directius. La segona requereix la independència, que ens ha de permetre legislar per evitar l'aprofitament particular i l'abús de poder, i això vol dir establir justícia administrativa i disciplina, sense pactes secrets ni connivències polítiques, però veient possible l'horitzó d'una banca nacional d'interès públic que superi els interessos privats de les minories.