La broma de la intervenció

En el relat que el govern espanyol intenta vendre a l'exterior amb cada cop menys èxit, el rol del dolent té un nom: les comunitats autònomes. Els problemes del sector públic se centren en aquest nivell d'administració tot i que el gruix del dèficit i del deute públic romanen en l'àmbit espanyol.  Com a solució, el govern espanyol amenaça de recórrer a la “intervenció” d'una autonomia. Una intervenció funciona si el que intervé pot aportar diners i capacitat de gestió superior a la de l'intervingut, com per exemple el que va fer el Banc Mundial amb Espanya l'any 1959. Si el que intervé és un altre insolvent i tampoc no fa res de diferencial, econòmicament es tracta d'un joc de suma zero. Ara bé, políticament, el poder canvia de mans. En aquestes condicions, la intervenció d'una comunitat és com les fusions de caixes patrocinades pel Banc d'Espanya. És una perfecta inutilitat per combatre la crisi però molt convenient per centralitzar.

Això no vol dir que a escala autonòmica no hi hagi ineficiències.  Però les mostres de disbauxa se solen donar en comunitats que sostrauen recursos a la caixa comuna i màgicament no tenen cap problema financer. Hi ha genis de la gestió, com el conseller de Sanitat andalús, que no necessiten cèntims sanitaris sobre la benzina ni copagaments per quadrar els números, mantenint molt més personal i donant més prestacions.

L'amenaça d'intervenció sobre Catalunya, econòmicament més dinàmica i austera, és inútil com a mesura contra la crisi i incomprensible. De fet, posa en relleu el surrealisme del model financer autonòmic, en què es castiga l'alumne aplicat i es premia l'irresponsable. L'efecte sobre l'economia catalana té un nom: política de terra cremada. Com feia Atila just abans de marxar.