Opinió

EDITORIAL

La pime va cap a una sola patronal

El llarg camí cap a la unitat patronal per representar la petita i mitjana empresa catalana sembla més a prop. Però, com sempre, no es podrà dir al sac i ben lligat fins que Foment del Treball i Pimec no estampin definitivament la signatura davant l'acord. En nou anys hi ha hagut dos intents fallits, i sembla que aquest darrer cop -en què impera la discreció més que mai en les parts- podria aconseguir-se la unitat. Les dues patronals tornen a negociar la seva unió, que consistiria a agrupar les pimes en una sola patronal, i mantenir Foment com la casa de tots els empresaris. Tot i així, la prudència presideix les trobades de les parts. Les dues patronals creuen que ha arribat el moment de sumar esforços. No és la primera vegada, però aquest cop hi ha un factor que hi juga més a favor que mai: la crisi. En un doble sentit. Per una banda, creix la necessitat de fer sentir la veu dels empresaris davant les dificultats econòmiques, els seus problemes, les seves reivindicacions. De fer de lobby, en definitiva, amb més intensitat. I, per altra banda, la recessió ha repercutit negativament en els comptes de les patronals, i la unitat també ha de ser una manera de combatre-ho mancomunant serveis i creant sinergies.

Una altra conseqüència positiva de l'agrupament patronal seria la millora que podria representar en la contribució de la pau social a les meses de negociació. De fet, govern i sindicats creuen que la unitat resoldria el contenciós judicial entre Pimec i Fepime en la concertació social i també enfortiria els convenis i reduiria la conflictivitat a les empreses. En moments tan delicats per la crisi, com més àgil sigui el diàleg entre els agents econòmics i socials, millor.

La contribució de l'església

Les retallades de despesa pública i els augments d'impostos –inclosa una pujada de l'IBI decretada pel govern espanyol– per fer front a la crisi econòmica donen arguments al PSOE per fer campanya perquè els ajuntaments pentinin els cadastres i passin a cobrar a les organitzacions religioses la contribució quan es tracta de finques no destinades al culte. Però en aquesta ofensiva contra l'Església catòlica hi ha dos problemes i una contradicció. El primer problema és la demagògia que despleguen els socialistes, en afirmar que les lleis només inclouen l'exempció d'aquest impost en immobles destinats al culte o a la residència dels religiosos, esmentant només el que diuen els acords amb el Vaticà i obviant la llei de règim fiscal de les entitats sense ànim de lucre. El segon problema és que, mentre no es canviï aquesta llei, les mocions municipals tindran pocs efectes pràctics. I si s'arribés a canviar la llei, cosa que no passarà mentre el PP tingui majoria absoluta (o relativa si pot sumar els vots de CiU), per lògica si es tragués aquest privilegi a les confessions religioses també s'hauria de fer amb totes les altres entitats sense ànim de lucre. I la contradicció dels socialistes és que demanen que es revisin els acords amb el Vaticà, que en el cas de l'IBI només parlen de les finques a les quals el PSOE està d'acord a eximir, i no la llei espanyola que amplia el benefici més enllà dels tractes internacionals. Tractes que caldria modificar, no per l'IBI sinó per l'aportació de part de l'IRPF a l'Església que havia de ser provisional mentre aquesta aconseguia l'autofinançament i que els socialistes van convertir en definitiva en veure que no se'n sortia.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.