‘Sálvame'… però de luxe

Després de negar-ho fins al ridícul, ja tenim aquí el rescat d'Espanya, ja ens han salvat. En atenció a l'ego del govern espanyol ens donen un tractament de luxe. Ens rescaten com a Grècia però ni Europa farà veure que ens dóna instruccions ni Espanya que està intervinguda. L'estructura del rescat és curiosa. Europa fa un préstec al govern perquè aquest capitalitzi els bancs. Per cert, la llista dels que demanin capital inclourà sorpreses. Com que el deute es remunera obligatòriament amb interès i el capital no, el sector públic espanyol incorpora un dèficit corrent addicional (els interessos) i garanteix el valor dels bancs (el principal), una operació dubtosa. La insistència del govern espanyol a fer veure que aquí no ha passat res ha estat desmentida implícitament pel comunicat de l'eurogrup. Amb la càrrega d'interessos, l'objectiu de dèficit del 3% requerirà un altre paquet addicional de retallades. La combinació d'arrogància, vanitat i estupidesa exhibida pel govern espanyol, més pròpia d'un plató de Telecinco, ha deixat tota Europa astorada. Quan d'aquí a uns mesos Rajoy hagi de tornar a demanar diners, si és que després del cúmul d'errades acumulades hi arriba, ens ho faran pagar.

En qualsevol cas, el rescat obre la porta a la solució de la crisi. Hem perdut més de quatre anys i la recapitalització dels bancs hauria d'arreglar la corretja de transmissió de la política monetària. La supervisió europea també hauria de redreçar el problema bàsic de l'economia espanyola, que no és cap altre que la propensió del seu govern a potenciar els sectors no productius. S'ha parlat molt del sobredimensionament del sector de la construcció en l'economia espanyola, però el sector financer també pateix una certa elefantiasi. La llàstima és que tot el potencial que oferia l'entrada a l'euro s'hagi malbaratat prioritzant bajanades. Si abans l'or de les Índies servia per fer la catedral de Sevilla, seguint el mateix esquema s'ha utilitzat l'euro per fer el Banc de Santander. A diferència dels bancs, les catedrals barroques han aguantat uns quants segles abans de necessitar una restauració. Europa obligarà a una reducció necessària del pes del sector financer: farà que els bancs es dediquin a fer de bancs i no d'immobiliàries, promotores o capitalistes de risc, i la supervisió que farà dels comptes públics serà positiva.

La part negativa de tot plegat és que aquesta socialització de les pèrdues es fa sense ni tenir clar la magnitud del forat ni sense haver-ne processat els responsables. Que ens diguin que haurem de pagar 100.000 milions entre tots, interessos a part, i que Rato, Blesa, Narcís Serra, José Luis Olivas i tants i tants altres pul·lulin lliurement és per llogar-hi cadires. Ens trobem, doncs, davant d'una mesura positiva estructurada de manera negativa. Per cert, aquesta banalitat del tractament de luxe per l'ego del govern, consistent en què Europa no anomeni un rescat com a tal, quants diners més haurà costat?