Auge i fi del comissionisme a Catalunya (i II)

En l'article anterior, parlàvem de l'auge del comissionisme a Catalunya, sistema pel qual moltes de les institucions econòmiques locals han acabat en mans de gent amb limitada experiència jugant-se els seus diners en activitats productives. Mirant Foments, Cambres, Cercles i tutti quanti, és legítim demanar-se on són els nostres empresaris. Podríem distingir dos tipus d'empresari català. Els petits empresaris són la majoria i no tenen gran necessitat d'aconseguidors. El gran empresari ha comprès que li sortia més a compte actuar en directe amb Madrid o bé muntar lobbys nous que quedessin fora de l'abast del sistema, com per exemple l'IEF.

La tasca d'intermediació amb el poder polític ha patit, doncs, una integració vertical dels principals clients potencials i també una reducció de la demanda. Al final, si els néts de l'antiga burgesia es dediquen en massa al comissionisme, bé caldrà que quedi algun gran empresari per ser representat! De cara a la galeria, els sospitosos habituals segueixen aparentment al timó de la vida econòmica fent actes i proclames buides. Es tracta, però, d'un sistema molt dèbil, que Madrid ja no reconeix com un poder real i ignora.

S'està obrint un buit que pot portar-nos a una nova etapa interessant on la veu dels empresaris es faci sentir. Perquè això funcioni, calen empresaris amb tremp i vocació de servei que es preocupin pel seu benefici però també per la societat en què viuen, a la imatge dels grans il·lustres del s. XIX. I amb la persistència i mala fe necessàries per poder guanyar unes eleccions amb el sistema electoral sui generis de la Cambra. L'empresari català és molt individualista, però ja comencen a haver-hi moviments. Esperem que aquest mar de fons cristal·litzi.