Para màquines
A José Manuel Lara (pare) se li atribueix la sentència que diu que “un negoci no és negoci si no et permet aixecar-te a les deu del matí”. Lara va crear, entre d'altres, l'editorial Planeta i no li va anar malament la cosa. Hi ha, però, qui manté una política empresarial més pròpia del “qui matina fa farina” i el cert és que tampoc sembla que es pugui queixar de com respon el negoci.
És el cas, per exemple, de Dow Chemical, la multinacional química establerta a Tarragona i que aquests dies està en plena voràgine pels treballs de manteniment i millora de dues de les plantes (el cracker i la secció de producció d'octè) on elabora la matèria base que li serveix per a la fabricació de plàstics i polímers: “No pas el plàstic de les bosses. Plàstics específics per a embalatges, canonades, calçats, teixits o la gespa dels camps de futbol”, apunta Eduard Gadea, responsable de producció.
A Dow l'operació de condicionament de les plantes del polígon nord li suposa una inversió de 60 milions d'euros, haver de multiplicar per sis la seva plantilla i la necessitat de posar-se a la feina ben d'hora, ben d'hora cada matí.
Des de finals de maig i fins al 15 de juny la producció resta completament aturada però, això que en la majoria d'àmbits és un fet a lamentar, en aquest cas s'interpreta com una notícia positiva.
EL COR DE LA BÈSTIA.
El fet que, a causa de les reparacions i el desmuntatge de bona part de l'instrumental, es pugui inspeccionar de primera mà i contemplar els budells de la maquinària amb què treballen cada dia, té la culpa de l'afany per romandre a la planta. “Molts enginyers han estudiat el funcionament dels aparells i se saben la teoria, però és en aquestes ocasions quan realment tens l'oportunitat de veure-ho tot per dins.”
La darrera aturada de la planta es va fer el 2006 i aquell cop, a diferència d'ara, el motiu era fer-la créixer i dotar-la de la tecnologia i dels mecanismes aptes per poder arribar a una producció de 675.000 tones l'any (més del doble de les 330.000 que sortien de la planta l'any 1978 quan la va estrenar Empetrol, que quatre anys més tard la vendria a Dow).
Aquests dies, a trenc d'alba -a quarts de set del matí- la tirallonga de cotxes que desfilen cap a la Pobla de Mafumet (prop del descampat on un dia es va decidir plantar l'estació tarragonina d'alta velocitat) ja fa pensar que allà se'n cou una de grossa.
MOTIVACIÓ.
Durant la nit l'activitat a la planta està sota mínims i és a partir de les set quan arrenca el primer contingent de “contractistes” (el miler i mig d'operaris de les 35 empreses de serveis que s'han contractat per fer les tasques de reparacions a la planta).
Deu minuts abans de les set estan tots preparats sota una vela immensa -on al migdia se serviran uns 1.700 àpats-, aparentment atents a l'acte que serà el tret de sortida de la jornada: els més alts càrrecs de l'empresa, situats dalt d'una tarima, fan cada matí un discurs motivador que presenta la feina com un repte que cal superar i posen èmfasi en les llacunes detectades en els treballs dels dies anteriors.
Un vídeo amb imatges de la feina ja feta i la música de discoteca que ressona per la vela desperta el personal tant o més que els gots de cafè que escuren amb dos glops.
Ja a fora, cada unitat de treball s'encarrega d'una feina concreta. Treballar en una planta química comporta riscos i els responsables de la companyia no es cansen de repetir que “la seguretat és l'objectiu prioritari”. Hi ha feina a fer. Un exemple són les bastides que ha calgut instal·lar per fer els treballs: “160.000 metres cúbics de bastides. Com agafar un camp de futbol i aixecar-hi l'alçada de 10 pisos amb bastides”.
