D'horaris comercials d'aquí, NPI

El govern de Rajoy ha tornat a fer gala del seu menyspreu envers tot allò que no és uniforme i monolític en el que, per majoria absoluta, considera el seu cortijo. A més dels atacs continus a la llengua, ara vol tocar el voraviu en un altre àmbit tan nostrat com el comercial. Més enllà de les valoracions econòmiques, que ja han de fer els comerciants només per sobreviure en el moment actual, hi ha altres valors que aquesta proposta de Madrid posa en perill.

Catalunya ha estat, des de sempre, camí de pas i, per tant, la seva gent porta el comerç a la sang; contràriament al que feia la Corona castellana, la nostra sabia que conquerir i espoliar no portava negoci, ni a la Corona ni als seus súbdits i, en general, s'establien en altres terres sense el component classista –i fins i tot racial– dels conquistadores, en col·laboració –més o menys forçada– amb les elits locals; el comerç era prioritari.

Això ha fet que els catalans, per bé i per mal, siguin tolerants amb la diferència i pactistes, i que valorin els acords consensuats que, al capdavall, tampoc no són tants... I, geogràficament, som un país prou petit perquè es vegin els campanars d'un poble a l'altre, i no pas com a Castella, Andalusia o Extremadura; el comerç de proximitat encara és el mitjà de vida de moltes famílies.

Potser perquè, d'això, no en tenen ni idea –o, si en tenen, se la volen carregar–, ara imposen uns horaris que acabaran per fer inviables milers de comerços petits i mitjans, i que passen per sobre d'un consens entre govern, associacions de comerciants i sindicats del sector. Volen que sembli Madrid allò que no s'hi assembla i, per reblar el clau, envaeixen altra vegada les competències de la Generalitat. Per ara gairebé tothom s'hi oposa. Fins quan, la desobediència? O de tan pactistes, uns babaus?