La necessària transparència

Que les empreses, davant la crisi econòmica, hagin hagut d'aplicar mesures d'aprimament és de tota lògica. No obstant això, la força laboral afectada de cada companyia ha reaccionat millor o pitjor, no pas en funció del volum de les accions endegades per fer-hi front, sinó més aviat d'acord amb les expectatives que s'havia fet de la situació de l'empresa.

Com en crisis anteriors, les organitzacions, la política informativa de les quals ha estat de transparència –tant en els bons moments com en els dolents–, han pogut disposar, si més no, d'una certa comprensió dels empleats i, fins i tot, de la seva col·laboració per trobar les mesures més adients per a l'empresa i menys sagnants per a la plantilla. En les companyies opaques i, encara més, en les que han enganyat els seus empleats, tot al contrari: el conflicte està servit.

Si ampliem el focus, no cal esperar de cap govern espanyol –ni socialistes ni populars n'han donat proves– la més mínima transparència; la gent només sap que haurà de pagar més i cobrar menys per superar una crisi de la qual no ha estat culpable directa, mentre els que en són més responsables se'n surten prou bé; de la transparència amb els seus socis perifèrics, no cal ni parlar-ne... Mala peça al teler.

Tanmateix, davant les alternatives que Catalunya té cada vegada més a l'abast, sí que resulta preocupant que els nostres governants puguin contagiar-se de l'opacitat dels veïns. La transparència, de cara enfora –els ciutadans han de saber què se'n fa exactament, dels seus diners– i de portes endins –lligams entre empreses públiques i privades, assessors d'or, tractes tèrbols, etc.–, és bàsica per a la democràcia, i un signe de maduresa com a poble.

La gent potser renuncia al seu estat de benestar, però també s'informa... Ja és hora de mirar més nord enllà i no tant cap al sud.