La portugalització que ens sotja

La Patrícia Gabancho ens ha explicat en el seu darrer llibre que l'autonomia que ens cal és la de Portugal, però caldria matisar que la sobirania que necessitem per a sortir-nos-en no és pas per a fer-ne l'ús que els portuguesos n'han fet, sinó per a evitar que en l'àmbit econòmic ens veiem obligats a seguir el seu camí cap al desastre, equiparable, d'altra banda, al camí que ha seguit l'Estat espanyol les darreres dècades. A l'Estat espanyol, que predicava el cafè per a tothom, ens hem trobat que ja no n'hi ha per a ningú. Amb prou feines queda una mica de marro i prou. La marca Espanya avui no ven enlloc perquè està associada a una economia devastada, la qual cosa perjudica enormement els interessos de les empreses exportadores catalanes, que necessiten noves estratègies de projecció exterior, començant per una nova marca representativa dels valors propis del nostre país. D'altra banda, la retirada de diners dels dipòsits bancaris mai ha registrat un índex com l'actual, de manera que durant el juliol es van retirar 74.200 milions d'euros més que no pas en tot l'any 2011, la qual cosa representa un 4,6% dels dipòsits o tres quartes parts del total de l'ajuda concedida per l'Eurogrup per recapitalitzar el sistema financer espanyol. Poca broma! I la fugida de capitals està adquirint també dimensions espectaculars. L'Estat espanyol avui es troba a l'UVI amb molt mal pronòstic, que encara empitjora per l'orgull fatxenda que desprenen les declaracions dels responsables econòmics d'un govern dividit en estratègies poc menys que irreconciliables. Soria, De Guindos i Montoro són el paradigma de la discòrdia i la desunió, justament en un govern que s'omple la boca amb la paraula unitat.

Espanya és un vaixell que s'enfonsa perquè, ni amb Catalunya ni sense Catalunya, difícilment se'n sortirà per pagar mai el seu deute. Aquesta és l'explicació del fet que tantes persones hagin arribat a l'independentisme per vies tan allunyades de les raons identitàries. Per això, l'endemà de la manifestació de l'Onze de Setembre les borses no es van alterar, malgrat els pronòstics de mal averany amb què immediatament ens van obsequiar els capitostos del PP.

Si Catalunya es queda a l'Estat espanyol, segur que ens enfonsarem amb ell, des del punt de vista econòmic. Si marxem, el camí serà difícil i pedregós, però tenim l'opció de tirar endavant en pocs anys i salvar l'estat del benestar. I “tirar endavant” significa aconseguir un creixement d'un 1,25%, que és el mínim per generar ocupació, i acostar-nos decididament al 2,7%, condició sine qua non perquè l'atur disminueixi. I això mai no passarà mentre tinguem el dèficit fiscal que arrosseguem i mentre hàgim de patir la pressió impositiva actual, en contrast amb el que succeeix en altres territoris de l'Estat. En els darrers mesos, no únicament han pujat l'IVA i l'IRPF, sinó que s'han incrementat també, entre d'altres, l'import sobre hidrocarburs i el d'actes jurídics documentats, la qual cosa significa que enguany els catalans pagarem 440 euros més, a diferència dels 338 que pagaran com a mitjana els ciutadans de l'Estat. I a Extremadura, cal recordar al Sr. Monago, només en pagaran 225 més. Tot un exemple de com Espanya ens aboca a una indesitjable portugalització econòmica de Catalunya.