DE MEMÒRIA
L'economia del ‘sistema modern'
Eudald Jaumeandreu, el primer titular dels cursos d'economia política de la Junta de Comerç de Barcelona, va definir els elements que configuraven una economia com a ‘Sistema Modern', que era, explicava, el sistema predominant a Europa, entre 1500 i 1800. Jaumeandreu publica el seu llibre al 1816, al mateix moment, pràcticament, que ho feien alguns grans economistes de l'Escola Clàssica. Com el britànic David Ricardo o el suís J.C.L. de Sismondi. Per a Jaumeandreu el Sistema Modern és un “sistema d'agricultura relativa basat en un sistema de manufactures”, car només la indústria pot satisfer totes les necessitats humanes. Els altres sistemes econòmics realment existents, aleshores (com, per exemple, l'agricultura hidràulica asiàtica, el seminomadisme islàmic o les economies de plantació), havien tingut resultats clarament inferiors.
Pot tenir un cert interès esbrinar si els elements d'aquest sistema definits per Jaumeandreu van formar part del bagatge teoricopràctic dels polítics, empresaris, funcionaris i tècnics catalans, que formarien part de la gran emigració europea dels segle XIX a les terres semibuides, o superhabitades, de tres continents: les Amèriques, Austràlia i l'Àsia Oriental.
El primer que necessita el Sistema Modern és capital físic: ports, dics, fars, vaixells, dels gran velers als vapors, i camins, ponts, universitats, etcètera. I ciutats ben comunicades, amb, per exemple, subministrament d'aigua potable. O també campanyes de vacunació i col·legis de cirurgia. Alguns catalans han estat pioners en la creació de tot tipus d'infraestructures. La seva participació fou destacada en casos com ara el dic Cibils del port de Montevideo, el clavegueram de Santiago de Xile, l'enderrocament de les muralles i l'eixample de l'Havana, l'ordenació de l'urbanisme de Melbourne, l'inici de la xarxa ferroviària a les Filipines o el primer gran embassament hidràulic d'Amèrica Llatina, al Río Primero d'Argentina.
El motor inicial del Sistema Modern era el gran comerç internacional, que es basaria en la producció d'aquells béns que puguin originar una demanda important. En el cas del Principat de Catalunya: vi i aiguardents (l'especialització vinícola de la Catalunya del XVIII serà molt forta), indianes i espardenyes, papers de qualitat i paper d'estrassa, armes blanques i armes de foc, teules, rajols, vidres i altres materials de la construcció.
En el cas dels catalans d'Amèrica, les especialitzacions no eren les mateixes. A les Amèriques, hi haurà fabricants de farines (com els Batlle d'Uruguai), però, també, fabricants catalans d'armes de foc, de rom o de tabacs.
Les infraestructures físiques i urbanes, i el comerç modern, necessitaven la generació i difusió d'informació i de coneixements. Els catalans d'Amèrica del vuit-cents –i del nou-cents- van treballar, en aquest àmbit, en molts camps diversos. Des la creació, a finals del XIX, a Uruguai, del primer jardí d'infants (que té avui el nom de la seva iniciadora, Enriqueta Comte) fins, al Brasil, l'exitosa edició de llibres per aprendre a llegir en la variant brasilera de la llengua portuguesa.
L'ESTAT MODERN.
Molts d'aquests alcaldes o presidents catalans d'Amèrica o d'Austràlia, eren empresaris (comerciants, navegants, petits o gran industrials). Les seves opcions polítiques foren ben variades. Però, en general, després de la flamarada de les revolucions liberals vuitcentistes, al segle XX, els polítics catalans americans es decantaren per opcions del que se'n dirà, més tard, terceres vies, entre el reformisme i les temptatives socialdemòcrates. Amb, en sentit negatiu, alguna excepció.
‘Alsinisme' i ‘roquisme'
En el procés de la independència dels territoris del Virregnat del Riu de la Plata (creat, per cert, pel virrei Manuel Amat), l'actual república argentina foren dos estats diferents: a la costa, l'estat Buenos Aires, un país bolcat al comerç internacional, i, a l'interior, l'estat República Argentina, un país més centrat en l'economia productiva i el mercat interior. Els moviments polítics que van dur a aquesta bifurcació foren: l'alsinismo, basat en la personalitat d'Adolf Alsina, i el roquismo, a partir del lideratge del president Juli A.Roca. La solució finalment adoptada, per uns i altres, fou convertir la ciutat de Buenos Aires en un districte federal, i inventar una capital nova per al seu estat: La Plata.
