La ‘casa d'escaleta'

La casa urbana dels temps de la petita producció industrial medieval era una casa en què es fonien totes les activitats. Era el lloc del taller, per produir, de l'escola d'aprenentatge, l'espai comercial, i el lloc per viure, amb llits, cuina, cisterna, rebost, galliner, i de vegades un hort minúscul, pati, pou per a l'abastiment d'aigua, pou negre, planta baixa i un pis, o dos; una família, en el sentit ampli, aprenents, potser criats; amb una sola porta d'entrada. Se n'ha dit casa artesana o casa menestral.

Jaume Rosell fa uns anys va descobrir l'aparició, a la Barcelona del 1780 –la que encara era una ciutat encerclada per muralles i vigilada per dues grans fortaleses militars (el castell de Montjuïc i la Ciutadella)–, d'un nou model de casa urbana adaptada a la nova realitat de la gran indústria capitalista. Va ser el model de casa de veïns que, més tard, va ser el tipus dominant als eixamples i que al segle XX ha tingut una difusió extraordinària. Rosell n'ha dit “casa d'escaleta”.

Sintetitzant la seva aportació, Ramon Graus explica aquest nou model a partir de 4 punts. Primer, l'escala, o escaleta, construïda amb successives voltes de maó de pla, permet l'accés independent a les diverses cases, que són molt més petites, car són, només, per viure-hi: es treballa, s'aprèn, i es ven, fora de casa. Segon, són cases no amb teulada sinó amb un terrat que, així i tot, expulsa l'aigua de la pluja. El terrat –accessible, també, gràcies a l'escaleta- tindrà diverses funcions, individuals (estendre-hi la roba) o comunitàries (festes). Tercer, l'invent del sostremort, o sostre estanc, és un bon aïllant, i barat. Quart, les parets, els paviments i les voltes de l'escala es formen amb unes peces noves: el totxo, el maó, les rajoles, més lleugeres, més econòmiques i tan sòlides com la pedra. Les bòbiles comencen a ser unes fàbriques importants.

Les “cases d'escaleta” i el maó, van permetre fer més habitatges, a més bon preu (quasi tots eren de lloguer), petits, aïllats, funcionals, i perfectament adequats a les noves classes socials que s'estaven formant. A la planta baixa, botigues o petits tallers, als pisos dits “principals”, hi van viure els empresaris, i als pisos de més amunt, amb una alçada de sostre cada cop menor, hi van viure un nou tipus de treballadors: els obrers de la gran indústria, que treballaven en fàbriques i amb màquines que no eren seves.

Els problemes principals aviat van ser la reducció progressiva de la superfície -i de l'alçada dels habitatges- de les “cases d'escaleta”, l'aparició d'una segregació vertical sobre el territori. Va ser la fi, per tant, d'un cert interclassisme físic. El primer analista –i ben crític- de les “cases d'escaleta” de Barcelona va ser Ildefons Cerdà, que va arribar a calcular els metres cúbics d'aire per habitant (i la mortalitat casa per casa dels carrers de la Barcelona vella).

Però és ben cert que les cases dels eixamples van ser, molt sovint, cases de lloguer, fetes amb maons, i bigues (primer, de fusta, i aviat, de ferro) amb molt bons resultats. I sovint, a partir dels anys 1920, van incorporar algunes màquines de petites dimensions: cuines econòmiques, màquines de cosir, de tricotar, planxes, escalfadors d'aigua, neveres de gel, estufes elèctriques, ràdios. Ara bé, en molts dels eixamples urbans del segle dinou, com el de Sabadell, les cases dels treballadors van ser de planta baixa, unifamiliars, amb, sovint, amb una eixida, jardí i hort, al darrere.

A partir del 1957, la política oficial va ser promoure la construcció dels anomenats “polígons de vivendes”, que tan bé ha estudiat Amador Ferrer. Amb l'excusa d'eradicar el barraquisme, es van construir, de manera pública i privada, conjunts de blocs de gran alçada amb pisos minúsculs (barraquisme vertical), sense comerços o tallers a les plantes baixes, lluny dels transports col·lectius, sense equipaments escolars, sanitaris, esportius, culturals, o de verd urbà. A les cases, algunes màquines noves: rentadores, neveres elèctriques, olles de pressió, batedores, radiadors, telèfons, màquines fotogràfiques.

A partir del 1977-79, els nous ajuntaments democràtics i la Generalitat construeixen equipaments de tot tipus a les ciutats, i als polígons. El carrer és cada cop més confortable, domèstic. I, les“cases d'escaleta” (amb ascensor) estan cada cop més connectades (per fils, tubs, canonades, ones) al carrer, i al món.