La indústria de la moda

Ala història de la indústria de la moda algunes preguntes tenen respostes plenes de dubtes. La primera és com i quan es fa el salt de la producció puntual, ocasional, artesanal, a l'invent de la presentació anual de col·leccions (destinades, inicialment, a les elits). Sembla que va començar amb Charles Worth, a París, vers 1872. El triomf, a l'Exposició Universal del 1900. La pregunta és: ¿a partir de quin moment les col·leccions marquen la producció tant de la roba feta als grans tallers industrials, com de roba per fer a casa, a partir de patrons (sistemes), revistes i màquines de cosir?

La segona qüestió és: ¿els grans magatzems -i la seva publicitat, començant per L'Àguila (1850), Sastreria Modelo (1875), El Siglo (1881) o Jorba (1904), són, als anys 1920-30, els que organitzen la producció (amb proveïdors dispersos) i dirigeixen el consum massiu?

Al mateix temps, la difusió de la màquina de cosir suggeriria la pregunta: ¿era una màquina destinada als grans tallers-fàbrica de confecció, o reduint les seves dimensions, entraria a totes les llars (que podien esdevenir petits tallers tèxtils amb una clientela ben diversa)? Ara, també cal preguntar-se: ¿Aurora, la màquina de cosir dissenyada pel terrassenc Miquel Escuder el 1872 i fabricada a la Barceloneta, no es va vendre com la nord-americana Singer, per exemple, perquè era massa cara i, potser, no tan eficaç?

Cal pensar, també, en l'ampliació dels mercats de la roba interior i dels vestits. D'una banda, hi ha l'exportació de gènere de punt. Les xifres que dóna Manuel Escudé Bartolí són espectaculars. L'any 1895 la indústria catalana del punt exportava a Europa (França, 50.110 kg; Regne Unit, 11.074; Alemanya, 4.137; Itàlia, 2.695; Bèlgica, 2.114), Amèrica (Puerto Rico, 233.290 kg; Cuba, 123.161; Colòmbia, 24.059; Veneçuela, 10.229, Trinidad i Tobago, 7.992, Martinica, 3.252; Uruguai, 2.476), Àsia (Filipines, 497.175; Singapur, 5.065), i Àfrica (Canàries, 17.648; Marroc, 1.294; Guinea, 1.042). La pregunta és: ¿les exportacions de roba podien créixer, o calia, tal com van fer molts empresaris, anar a fabricar teixits i roba in situ? És el cas, entre tants, a Argentina, de la Casa Gloria, fundada a Buenos Aires el 1905 per l'olotí Pau Masllorens i Payarols, que no dubtava a fer una bona publicitat de la qualitat de la seva confecció de llana.

A partir dels anys 1980, però, la indústria de la moda salta dels icònics grans magatzems situats al centre de Barcelona (o de la confecció feta a casa) i /o de l'admiració per l'alta costura a l'èxit de les empreses que llancen marques de roba que es presenten en cadenes de botigues per a una població jove i urbana, addicta a les suggestions del star system.

La roba de marca que venen és una roba que es pensa, es dissenya i es comercialitza des de Catalunya, i es ven a tot el món (Mango, per exemple, tenia el 2004 850 botigues a 81 estats). Ara, aquesta roba la fabriquen –el fil, el teixit i la confecció- 140 proveïdors situats molt lluny de les terres catalanes: el 55% de la producció de Mango, per exemple, es realitza a Xina; el 19%, al Marroc; el 7%, a Turquia; el 6%, a l'Índia; el 4%, a Vietnam; i el 3%, a Bulgària. La geografia de la fabricació de roba per a dones joves i urbanes és ben àmplia: hi ha tallers de confecció proveïdors de les cadenes de botigues catalanes (o gallegues, com Zara) a molts països, del Marroc a l'Àsia-Pacífic. Passant, és clar, per alguns tallers dels barris de les nostres ciutats.

En alguns casos, alguns d'aquests tallers no reuneixen les condicions de treball adequades, i les dones majoritàriament joves que hi treballen no sempre ho fan en les mateixes condicions que hi ha a l'economia visible d'Europa (que són fruit, és clar, d'una llarga història reivindicativa). Les campanyes d'informació de Roba Neta que utilitzen tots els viaranys de la xarxa d'internet són prou clarificadores. La nova indústria de la moda ens ha retornat, en part, al treball a domicili dels inicis del capitalisme.