La neu i l'energia admirable

Alícia Sánchez-Camacho arriba amb cotxe oficial a la segona cita amb aquest diari. En la primera, a la Universitat de Girona, no hi va poder ser perquè estava malalta. Baixa del cotxe i saluda la gent que la rep amb un somriure, petons i abraçades. La dirigent del PP vesteix uns pantalons negres, una jaqueta blava a to amb el contorn dels ulls i uns talons d'uns set centímetres. És elegant, arriba tota decidida i va per feina. Es prepara per a la sessió de fotos i per al foc de preguntes –la majoria de les quals són poc càndides–, que s'allargarà més de 56 minuts.

Sánchez-Camacho (Barcelona, 1967) és atenta, sociable i intenta ser simpàtica. Diu més d'una vegada que valora el vocabulari acurat i la rigorositat. Però, al mateix temps que lloa les preguntes documentades, no s'està de dir, quan ho creu oportú, que l'entrevistat (estudiant) barreja coses o que no està d'acord amb el seu plantejament. Ha de sortejar acusacions de cinisme per un vídeo del seu partit (el del canvi obligat dels cognoms en el cas de la hipotètica independència de Catalunya) o crítiques d'hipocresia pel fet que es refereixi a les retallades, només de CiU, i passi de puntetes per les del govern de Mariano Rajoy.

Camacho sap el que vol dir i com ho ha de dir. Se sap molt bé la lliçó i quan la pregunta és difícil, fa un moviment de cintura o un cop de volant, i parla d'ella. Hi ha casos, però, que són pintorescos. Li demanen que és necessari un canvi en el servei de rodalies de Renfe que no obligui, per exemple, a fer transbord a Maçanet de la Selva per anar de Blanes a Girona en tren. Abans de respondre la pregunta, Camacho recorda que una vegada el seu pare la va haver d'anar a buscar a Maçanet a causa d'una forta nevada. I tot i que la pregunta versava sobre rodalies, ella presenta com la gran solució el fet que el tren d'alta velocitat arribarà fins a la ciutat de Girona el mes d'abril del 2013. Després del llarg (i estrany) circumloqui, la presidenta catalana del PP reprèn el fil de la pregunta i admet que hi ha mancances en els trens regionals.

Durant l'horeta de l'entrevista, Camacho està en tot moment dreta. Demana una mica d'aigua (una ampolla sense got) i es descorda la jaqueta. Té calor perquè viu l'acte amb passió, amb ganes d'explicar-se i de convèncer. Ja ha advertit al principi que no li fa res que un mateix estudiant li repregunti. “Hi estic acostumada”, explica la dirigent del Partit Popular. L'antiga treballadora del Ministeri de Treball ha de respondre dues vegades sobre l'N-II, sobre la llei de l'avortament i sobre la legitimitat d'una hipotètica consulta sobre la independència després del 25-N. Però se sap defensar i, si li falta argumentació, se les empesca i, per exemple, recorda que ella també ha patit l'N-II o que “una cosa és la llei i l'altra, la democràcia”.

La presidenta popular reconeix l'exigència de l'alta política. Diu que algun dia li agradaria tornar al sector privat, que no s'hi vol eternitzar, en els càrrecs públics. Al matí ha estat a Badalona, que té un alcalde del seu partit, i per acabar la jornada encara li queda una conferència a Girona. Són tres quarts de set de la tarda del dilluns 12 de novembre. La presidenta del Partit Popular català és un remolí d'activitat i, com a mínim, la seva energia inesgotable és admirable.