Abastament de l'aigua i drets de la ciutadania
L'adjudicació d'ATLL a Acciona aixeca la contestació dels municipis, que van participar en el finançament de la xarxa
La privatització d'Aigües Ter-Llobregat (ATLL) potser no és el fet consumat que alguns voldrien, i el cert és que, quan l'empresa compradora, Acciona, està a punt de constituir una societat per aconseguir la gestió de la companyia que proveeix d'aigua l'àrea metropolitana, al Departament de Territori i Sostenibilitat s'acumulen fins a tres contenciosos administratius, que atien el foc sobre la discussió de si és lícit privatitzar un servei, el de l'aigua, prou estratègic, i si es pot fer tot passant per damunt dels drets adquirits pels municipis.
En un dels recursos, el de l'Associació de Treballadors d'Aigües de Barcelona (ATAB), es denuncia que es privatitza “amb la voluntat exclusiva de fer caixa”, i en l'altre, de l'Ajuntament de Vilafranca, hom considera que en el procés hi ha hagut una “apropiació indeguda” d'infraestructures del cicle de l'aigua que han de ser considerades patrimoni municipal, amb el benentès que les administracions locals han sufragat en un 50% actius que ara passen a mans d'Acciona, que ha pagat 298 milions en aquesta operació. Un tercer recurs seria el d'Agbar, en principi el candidat més ben col·locat per obtenir la concessió, que ara impugna.
Eloi Badia, portaveu de la plataforma Aigua és Vida, que defensa un model públic de gestió del recurs, observa que “en els pròxims mesos hi haurà un degoteig de recursos, si tenim en compte que fins a 33 municipis han signat una moció contra la privatització d'ATLL”. Com diu, “els ajuntaments poden argumentar que hi ha hagut un error de procediment, ja que se'ls ha expropiat de facto un bé, les infraestructures del cicle de l'aigua que han contribuït a finançar, sense rebre les compensacions pertinents”. Com diu Alejandra Sevilla, regidora de l'Ajuntament de Santa Coloma de Gramenet, “no pot ser que la Generalitat faci seus aquests actius per privatitzar-los, sense compensar la ciutadania i els ajuntaments, que han finançat el 50% de les obres de connexions a la xarxa”. Val a dir que el parc d'instal·lacions d'ATLL constitueix un actiu que es valora en 950 milions d'euros. Un dels fets que causen perplexitat, i que reflecteix la moció, és que una empresa eficient, que subministra anualment 229 hm³, amb un rendiment del 95,14%, apugés les tarifes un 70% a l'estiu precisament per eixugar dèficit i ser viable, i que al cap de dos mesos es deixés en mans privades.
El desfici més gran potser el genera una pujada futura del rebut de l'aigua. Les llars, després que ATLL fes el juliol passat una pujada del 70% de la tarifa que cobra als ajuntaments, poden acabar pagant a final d'any entre un 25% i un 35%, tot depenent del municipi.
L'adjudicació d'ATLL fixa que Acciona no pot revisar preus fins d'aquí a cinc anys, però abans “pot justificar una pujada tot justificant-ho amb la necessitat de construir més canonades, per exemple, o perquè puja el rebut de la llum”, assenyala Eloi Badia. Com sentencia Jordi Giró, president de la Confederació d'Associacions Veïnals de Catalunya (Confavc), “un cop s'ha privatitzat ATLL, el terreny és adobat per a noves puges de tarifa, en serveis com ara el sanejament i altres del cicle de l'aigua”. Des de la plataforma Aigua és Vida s'afirma que l'encariment del cost de l'aigua en alta podria arribar a estar en una forquilla que oscil·laria entre 30 i 50 milions anuals, i multiplicaria per tres la tarifa que ara paguen els municipis, amb poca capacitat financera per assumir-ho. Hom denuncia que l'externalització pot esdevenir abús de mercat, segons les lleis estatal i comunitària, si l'empresa en alta és alhora distribuïdora en baixa.
La privatització també fa dubtar que s'arribi a racionalitzar l'aportació del Ter a l'abastament, perquè no pateixi el seu cabal. Com diu Gregorio Camacho, regidor de Medi Ambient de Sant Adrià de Besòs, “cal dubtar que amb una empresa privada es pugui revertir l'actual transvasament del Ter al Llobregat per millorar el cabal del primer”.
Algú podria pensar que tot és dat i beneït, i que, tot depassant el que diu la llei d'aigües, en què ATLL figura com a “servei públic d'interès de la Generalitat”, la xarxa d'abastament passa a ser un afer privat. Tanmateix, la flama del debat de quin model de gestió de l'aigua volem no s'apaga, i bona prova d'això en donen exemples els ajuntaments de Mataró, Vilafranca del Penedès, Manresa, Reus i el Prat de Llobregat, que mostren el sender cap a un servei genuïnament municipal, públic. “Són molts els municipis que volen avançar cap a una gestió directa de l'aigua, amb la creació d'una empresa pública, i guanyar capacitat de gestió integral del cicle.” Molts han quedat escarmentats, han vist com lliurar l'aigua a una empresa privada pot suposar pagar més per aquest recurs que un municipi veí. La municipalització del servei de l'aigua comporta que “els beneficis que se'n derivin de la tarifa que paga l'usuari es reinverteixin en el cicle, per fer-lo més eficient”. Així mateix, en un model d'empresa pública és més fàcil arribar a la unió d'esforços entre municipis per “tenir capacitat de negociació amb el proveïdor del recurs hídric i aconseguir preus avantatjosos”, com diu el portaveu d'Aigua és Vida.
Com es pot gestionar si no hi ha contracte?
Amb l'adjudicació a Agbar feta per l'Àrea Metropolitana de Barcelona (AMB) de la gestió integral de l'aigua a l'àrea metropolitana per 35 anys, s'obre un gran debat de fins on ha d'arribar la presència del sector privat en el servei d'un recurs bàsic. Aigua és Vida ha encapçalat la denúncia del que es considera un fet “irregular”, atès que no es fa mitjançant un contracte, sinó per invitació, una figura excepcional. Com explica Eloi Badia, “no és acceptable que l'AMB justifiqui la concessió pel fet que ja estaven operant des del 1983”, quan el jutge ja ha dictaminat que si no hi ha contracte l'actuació de l'operador és il·legítima. “L'exercici de malabarisme”, com defineixen l'afer a Aigua és Vida, no s'acaba aquí. S'ha creat una empresa pública que es responsabilitzaria de la gestió integral, en què el sector públic, l'AMB, és un 15%, i el privat, Agbar, arriba al 85%. S'ha establert que Agbar pagarà un cànon anual de 20 milions d'euros, que l'AMB assegura que no es traslladarà als consumidors via tarifa. Diverses veus, com la del tinent d'alcalde del Prat de Llobregat, Ricard Gomà, pensen que “inevitablement augmentarà el preu per als usuaris.” Fonts de l'administració de l'aigua de la Generalitat també observen que “Agbar només pot obtenir els diners per pagar el cànon via tarifa”. El fet que, davant la sorpresa de tots, Agbar no aconseguís l'adjudicació d'ATLL podria explicar aquesta concessió del servei a l'àrea metropolitana, segons Aigua és Vida,“on Agbar s'hi jugava molt més, ja que és aquí, amb l'abastament en baixa a 28 municipis, que el negoci es fa gran”, comenta Eloi Badia. Aigua és Vida estudia ara presentar una demanda penal per prevaricació.