El preu dels excessos

Molt poc temps abans del desmantellament de les caixes d'estalvi, l'opinió pública estava dividida entre els qui opinaven que la seva desaparició era el triomf de la banca per quedar-se-les i, si així succeís, es perdria alguna cosa molt important: l'obra social. D'altra banda, hi havia els que opinaven que resultava molt sospitós que en només quatre anys les caixes obrissin a l'Estat espanyol més de 3.500 sucursals d'entitats financeres i la plantilla s'incrementés en 18.530 persones, per captar quota de mercat dels bancs. Aquest creixement va venir propiciat per l'enorme demanda d'hipoteques que atorgaven sense exigir gaires requisits.

El degoteig de notícies sobre les caixes d'estalvis ha anat fent aflorar forats multimilionaris, suspensió o alentiment de les dotacions a obres socials i tancament a la concessió de crèdits, que han produït la indignació de les classes mitjanes i baixes que creien gairebé religiosament en la seva caixa de sempre, quan el delegat o apoderat de confiança gairebé formava part de la família, incapaç d'enganyar-los com feien els bancs. Es tractava d'un col·lectiu de persones de mitjana o avançada edat que confessava al delegat de la seva oficina els seus problemes familiars, de quants estalvi disposava, on invertir per al dia de la jubilació, fins i tot consells sobre decisions testamentàries.

En només quatre anys, aquests valors s'han prostituït i transformat a vigilar minuciosament els extractes perquè no carreguin més del convingut, llegir amb lupa la lletra petita de qualsevol document vinculant, que no apliquin comissions excessives i fins i tot abusives, o en desesper per no poder recuperar el que li van aconsellar i va resultar ser una simple estafa.

El canvi d'executius en moltes de les caixes arran dels desenganys d'una banda i les múltiples denúncies davant la justícia d'una altra, estan desvelant molts escàndols i abusos per part de directius que van enfonsar les seves entitats, que van haver de ser rescatades amb diners dels contribuents. L'ordre del fiscal general de l'Estat d'investigar el que ha ocorregut en certes caixes d'estalvi ha resultat clau en la mesura que la Fiscalia Anticorrupció té obertes diligències a onze entitats, encara que s'hi afegiran molts més casos.

Qui ha tingut major responsabilitat sobre el que ha succeït? En primer lloc, els qui per acció o omissió van permetre i fins i tot van ovacionar aquestes decisions. Però també el legislador per no sospesar les conseqüències que podria ocasionar el fet que poguessin formar part dels consells d'administració persones sense coneixements mínims per comprendre el que se'ls exposava ni per interpretar un simple balanç. Però aquesta ignorància suposava un terreny adobat perquè els qui tenien interessos propis o col·legiats poguessin decidir el que els semblés.

Encara que es podrien enumerar nombrosos casos que apareixen diàriament cal destacar-ne un com a mostra dels abusos perpetrats dels quals s'han beneficiat molts/es poderosos/es i, com sol ocórrer, qui pagarà els plats trencats –com s'està demostrant- seran els que van actuar com a bocs expiatoris, ambiciosos i excessivament confiats en qui els nomenava perquè ells els salvés la cara, a canvi d'un suculent salari i prebendes per la compra de la seva suposada integritat.

És el cas de Mercedes Rojo Esquerre, secretària personal d'Esperanza Aguirre, que, en la seva declaració davant el jutge, va afirmar que va acceptar el càrrec de consellera sense tenir-ne cap coneixement, així com un càrrec a la comissió d'auditoria que va resultar clau en les desavinences entre Deloitte i la cúpula presidida llavors per Rodrigo Rato. Aquesta consellera, model de professionalitat, ètica i sobretot de fidelitat cega cap al seu mecenes, que es va embutxacar l'any 2011 la quantitat de 374.000 euros -62 milions de pessetes-, ara està imputada per cinc delictes. En l'avantprojecte de llei per a la reestructuració del sistema financer espanyol, es proposa la creació de fundacions que controlaran els bancs de les antigues caixes d'estalvi, que podran posseir una participació superior al 50% a l'entitat de crèdit que els permeti el control d'aquesta. Un aspecte important del citat avantprojecte fa referència que “en les fundacions bancàries l'àmbit d'aplicació de les quals excedeixi d'una comunitat autònoma –pràcticament tots els casos, sobretot en el cas de les majors-, el protectorat serà exercit pel ministeri d'Economia”.

Ja hi haurà ocasió de seguir aquest procés que promet ser ardu i en el qual s'endevinen interessos diferents de la pura activitat bancària. Afortunadament, en l'aprovació definitiva d'aquestes normes hi intervindrà Brussel·les, amb la qual cosa queda l'esperança que s'evitin els martingales a què ens han acostumat durant lustres.