L'economia del bé comú

Cada vegada hi ha un consens major sobre el fet que la crisi actual no és com les anteriors, sinó que ens trobem a les acaballes d'un model basat en el creixement econòmic il·limitat. Tot i haver superat àmpliament els objectius inicials del Gran Recapte, el president del Banc dels Aliments de Barcelona afirmava recentment: “El nostre èxit és la constatació del fracàs social i econòmic (del sistema).” Malgrat viure en una economia molt més potent que la nostra i gaudir d'un estat del benestar molt més generós, entre un 80% i un 90% dels ciutadans alemanys i austríacs es declaren partidaris d'un nou ordre econòmic. Quin sentit té continuar fomentant un model socioeconòmic que depreda el medi ambient, és insensible a les necessitats de la ciutadania i amenaça greument el futur del planeta?

Christian Felber ha estudiat a fons la qüestió i ha formulat una proposta alternativa que encara es troba en procés de construcció: l'economia del bé comú. Es tracta de situar la “dignitat humana” al centre del nou ordre econòmic. Com? Corregint les greus contradiccions i els desequilibris actuals (l'opulència conviu amb la misèria, la biodiversitat està en perill, etc.) i impedint que es perpetuïn en el futur. Es tracta de canviar les regles de joc de l'economia, especialment aquelles que produeixen efectes clarament indesitjables des d'un punt de vista democràtic. Els manuals d'economia afirmen que la seva finalitat és produir i distribuir eficientment béns i serveis per tal de satisfer les necessitats humanes, però a la pràctica observem una obsessió desaforada pel creixement i l'acumulació financera que no té res a veure amb l'enunciat inicial.

El diner no és un fi en si mateix, sinó tan sols un mitjà, però sembla que ho hem oblidat. L'economia actual es basa en un greu error metodològic: és l'única disciplina que mesura el seu èxit basant-se en els mitjans, en lloc de fer-ho en els fins. I aquesta confusió té unes conseqüències nefastes des d'un punt de vista social i ambiental. Cal substituir l'afany de lucre, com a motor de l'activitat empresarial, per la contribució al bé comú. Cal substituir les relacions basades en la competència per la cooperació. A escala macro, el producte interior brut (PIB) ha de ser reemplaçat pel producte del bé comú (PBC). I a escala micro, el benefici financer ha de ser tan sols un indicador auxiliar, supeditat al balanç del bé comú. Tots els productes i serveis haurien d'anar acompanyats d'un codi de fàcil lectura (per exemple, una escala d'1 a 5) per mesurar el seu valor total en termes econòmics, socials i ambientals. Els productes amb els índexs més elevats haurien de gaudir de beneficis en forma d'IVA reduït, aranzels més baixos, compra pública preferent, etc. Això suposaria un autèntic canvi de paradigma, perquè permetria substituir la lògica del creixement empresarial il·limitat per la de la dimensió òptima, i la maximització del benefici financer per la contribució al bé comú. Utòpic? En tot cas, la pregunta és fins quan podrem continuar vivint (o simplement sobrevivint) en un sistema econòmic embogit, que rescata els bancs i s'oblida de les persones, que malmet irreversiblement el planeta i que ignora la democràcia, és a dir, l'interès col·lectiu, en nom del lliure mercat i l'especulació financera.