món
La FED i l'economia americana
En aquest període que va des de les eleccions nord-americanes del 6 de novembre fins a la presa de possessió del president Obama -d'un segon mandat-, el proper 20 de gener l'economia nord-americana esta sent objecte d'una gran atenció mundial com a conseqüència que creix poc (entorn del 2,5%), que el seu nivell d'atur és superior al que els nord-americans consideren normal (7,7% contra el 5%) i que la falta d'acord entre republicans i demòcrates respecte a la política econòmica que cal seguir suposa un altre factor negatiu.
El Premi Nobel d'Economia Joseph S. Stiglitz -recentment ingressat a la Real Académia de Ciencias Económicas y Financieras (vegeu la foto)- ens ha recordat per activa i per passiva que amb polítiques contractives s'estan agreujant els problemes de l'economia mundial i que la situació dels principals països del món -debilitats pel problema del deute internacional públic i privat- només es pot resoldre a base de polítiques expansives i no de polítiques d'austeritat com les practicades a Europa.
Dit això, tant l'administració d'Obama com l'administració dels països perifèrics d'Europa es troben confrontats en un problema paorós de deute que en el cas nord-americà es pot agreujar si en el Congrés no s'aprova la continuació de les exempcions fiscals que havia posat en vigor l'administració de Bush i que caduquen al gener, quan es frenin les reduccions de despeses públiques que s'havien previst per tal de no cedir al límit pactat de despeses.
Tanta és la por que ha suscitat el que s'ha considerat que seria un impacte negatiu de 600.000 milions de dòlars sobre l'economia nord-americana i sobre l'economia mundial –tan necessitada d'estímuls- que l'Agència de Qualificació Fitch ha amenaçat de rebaixar el ràting dels Estats Units si no s'arriba a un acord abans del gener.
Però a diferència del que passa a Europa -en què el Banc Central Europeu no pot reaccionar davant d'una situació de poc creixement, d'alt atur i de perspectives incertes perquè els seus estatuts només l'obliguen a mantenir l'estabilitat per tal que l'euro sigui una moneda sòlida-, la Reserva Federal Nord-americana (Fed) ha decidit actuar de la manera expansiva que a hores d'ara preconitzen ja no només economistes nord-americans com Stiglitz, Krugman o Rodrick sinó l'ortodox Fons Monetari Internacional i l'ortodoxa Organització de Cooperació i Desenvolupament Economics (OCDE), que han canviat d'idees vist que si tothom segueix polítiques de consolidació fiscal, l'economia mundial caurà en una altra crisi accentuada que pot tenir connotacions polítiques importants com s'està veient a una part de la zona euro.
AUGMENTA EL DEUTE PÚBLIC.
Enmig d'aquesta discussió i del perill que els Estats Units caiguin en “l'abisme fiscal” per falta d'acord antre republicans i demòcrates, el president de la Fed, Ben Bernanke, ha anunciat que farà el que fins ara mai havia fet un Banc Central: fixar com a objectiu de la seva política monetària la reducció de l'atur, una cosa impensable per al Banc Central Europeu.
En aquest sentit, Bernanke –professor bon coneixedor de la gran crisi del 1929- ha assegurat que la Fed no apujarà els tipus d'interès practicats per la Fed per sobre del seu baixíssim nivell dels últims 4 anys, entre el 0 i el 0,25% (pràcticament diners gratis) mentre la taxa d'atur no baixi per sota del 6,5% (actualment se situa en un 7,7) i que els 19 membres de la Fed estan disposats a acceptar que la inflació superi el 2% fins a arribar al 2,5% sense pestanyejar.
Però aquesta relaxació en la política monetària no queda aquí, perquè si fins ara la Fed comprava cada mes 45.000 milions de dòlars de cèl·lules hipotecaries amb el diners que obtenia venent bons (operació Twist), a partir del gener de l'any 2013 complementarà aquesta adquisició mensual amb una compra de 45.000 milions de deute públic a llarg termini fent arribar, per tant, la injecció monetària mensual fins a 85.000 milions de dòlars.
Aquesta operació de la Fed no està exempta del risc que el dòlar perdi valor respecte a l'euro (amb el qual cotitza a 1,30) i respecte de l'or (que té un preu de 1.716 dòlar per unça troy), però és un indicatiu que als Estats Units estan privilegiant les polítiques expansives per sobre de les polítiques contractives, que són les que prevalen -ara per ara- al continent europeu.
