La línia de Puigcerdà

Tot i que tinc per costum anar a votar, mentiria si dic que em crec gaire les propostes electorals. Són perfectament previsibles. Tot allò que els uns i els altres puguin dir en relació als drets nacionals de Catalunya i l'exercici del dret a decidir de la ciutadania, ja ho sé abans que obrin la boca. Les bondats o les maldats de les respectives polítiques també les conec. Les seves mentides, tres quarts del mateix. Diré encara més: tinc una opinió molt formada en relació a la credibilitat de cadascú. Per tant, la cantarella dels polítics no em motiva gens i em sobren molts i molts dies de la campanya electoral. I tota la precampanya.

L'única cosa que em distreu realment és detectar els silencis. I, entre els temes que no han aparegut en escena la darrera campanya, n' hi ha un que em dol especialment: el desdoblament de la línia de Puigcerdà, tot i que sé perfectament de qui depèn aquesta infraestructura i quina mena d'eleccions hem celebrat. La darrera vegada que un polític seriós es va ocupar del tema va ser fa pocs mesos quan Josep Maria Vila d'Abadal, alcalde de Vic, va escriure un capítol de gran lucidesa al llibre La transició nacional (Ed. Malhivern). Me'n vaig fer ressò en aquesta mateixa columna el mes d'abril passat. Ara em ve a la memòria el pla general de Catalunya que es va elaborar ja fa vint anys. Parlava d'un metro regional entre Barcelona i Vic! Cinc anys més tard, tots els partits es van posicionar al Parlament en favor del desdoblament d'aquesta línia. I fa poc més de deu anys, els ajuntaments de Granollers i Vic van liderar la pressió en favor de la seva modernització. A partir d'aleshores, van arribar tot un seguit de promeses esperançadores de polítics socialistes i populars que, quan han arribat al govern de Madrid, s'han oblidat de les infraestructures de Catalunya. Malgrat això, en campanya ens han dit que ens estimen i que no hem de marxar d'Espanya. Però no crec que ells viatgin amb tren. Si més no, en la línia Barcelona-Puigcerdà.

I ara diuen que no hi ha diners, però sí que n'hi ha per a fer un AVE a Galícia, que presumiblement no tindrà gaires més usuaris que el que van fer entre Toledo i Albacete:
7 o 8 de mitjana cada dia. Ni gaires més passatgers que els aeroports de Ciudad Real, Castelló i Lleida. Però tinc el convenciment que el desdoblament de la línia del nord no és una prioritat ni per als socialistes ni el PP, que són els únics que poden decidir sobre això. De moment, no apareix als pressupostos de l'Estat pel 2013. Per no aparèixer, com deia abans, el tema no ha aparegut ni en campanya. És curiosa la manera que els partits espanyols tenen d'estimar Catalunya. És singular la manera que tenen de seduir-nos perquè no marxem. Tot plegat ho penso al tren. En una d'aquestes parades que es fan eternes, a causa que la via única, igual que a finals del segle XIX, obliga cada tres o quatre estacions a esperar el comboi que viatja en direcció contrària. De sobte, el tren arrenca amb mandra. Tot grinyola. Diria que el país també grinyola...