De Frankfurt a Montcada i Reixac

Passejar pels polígons industrials més veterans de Catalunya és depriment.  La pime industrial, base de l'economia catalana, afronta un altre any dolent.  Darrere de les naus tancades hi ha històries molt diferents.  Empreses que no van aprofitar els anys bons per modernitzar-se o moderar costos,  o que no van obrir nous mercats.  Però també hi ha casos d'empreses que ho han fet tot bé, excepte dependre de la banca. Hi ha diversos indicadors positius per a aquest tipus d'empresa.  Des del 2007 és més fàcil atreure personal a les línies de muntatge, ja no competeixen amb col·locar totxos a 2.500 euros nets al mes (o bruts, tant era) i l'absentisme s'ha reduït més de la meitat.  Tot i l'enfonsament del mercat intern, les vendes a l'exterior creixen.  En els darrers mesos hi ha casos d'empreses que ho han fet tot bé però que tanquen ara per falta de finançament.

Aquest fenomen es dóna quan el BCE està injectant quantitats ingents a la banca i al govern espanyols amb la idea que reactivin l'economia.  En lloc de canalitzar aquests recursos cap als sectors que poden tirar el país endavant, van a tapar les vergonyes de qui ens ha portat cap enrere.  

L'evidència indica que si el BCE continua utilitzant bancs i govern com a agents únics de la seva política monetària a Espanya, aquesta està condemnada al fracàs.  L'heterodòxia monetària està mal vista a Frankfurt, però quan l'ortodòxia porta a Syriza o Berlusconi, cal pensar-s'ho dues vegades.  No ha arribat l'hora que el BCE actuï perquè la seva política sigui eficient?  En lloc de fer expansions monetàries via bancs, no podria comprar bons corporatius?  En lloc d'aguantar la prima d'estats incomplidors, no podria comprar deute d'administracions més responsables, com ara la Generalitat?