La indústria després de 1992

Als anys 1970, es van produir a Catalunya tres processos importantíssims que, d'entrada, funcionaven cadascun per la seva banda. Primer, una nova revolució energètica: la del gas natural, la refineria de petroli de la Pobla de Mafumet i les centrals nuclears. Segon, el salt de dos a més de vint universitats. Tercer, l'inici de la fabricació d'ordinadors. El resultat d'aquests tres processos fou l'inici d'una nova era industrial. Catalunya esdevingué un país encara més industrial del que ja ho era.

També als anys 1970, arribà l'impacte d'una crisi econòmica internacional múltiple: 1. crisi dels preus del petroli; 2. crisi del sistema monetari basat en el dòlar; 3. crisi de consens amb l'augment de la conflictivitat, a Europa, i sortida de la dictadura a Espanya; 4. crisi fiscal de l'estat, diagnosticada per James O'Connor, agreujada per la discriminació del territori català; 5. crisi educativa, oberta al Maig de 1968, a París.

L'economia catalana se'n sortí molt bé de les crisis dels anys 1970. El moment dolç foren els Jocs Olímpics de 1992. L'endemà del 92, de sobte, alguns començaren a parlar de crisi i, erròniament, de desindustrialització. En un temps que a Catalunya es treballaria amb més i millor maquinària que mai. I en tots els sectors: des de les obres públiques fins a la sanitat o l'ensenyament.

Es clamava contra la deslocalització, oblidant la gran mobilitat històrica dels empresaris, els tècnics i els treballadors catalans. Oblidant que és impossible entendre la Catalunya contemporània sense els que van fer les Amèriques.

Es lamentava la dita terciarització -i segueix- quan les activitats suposadament terciàries, com ara el comerç, les comunicacions, els transports, la formació o la sanitat i els hospitals, que han estat des de sempre, des de l'edat mitjana, al centre de l'economia catalana.

Es deia –i continua- que el boom turístic és negatiu, sense pensar que el turisme és l'exportació in situ (amb costos de transport baixos, doncs). I que la congestió –com la de les ciutats enmurallades fins fa 150 anys- no és un fenomen nou.

Es va començar a parlar, despectivament, que la base del creixement era l'economia del totxo, com si la construcció no fos cada cop més sofisticada, com si els habitatges no fossin cada cop més màquines de viure. O com si fabricar teixits fos millor que fabricar cases. I com si la construcció no fos un sector amb molts oferents i molts tipus de demanda que el fa totalment diferent dels quasi monopolis de l'electricitat, el telèfon, l'aigua o el crèdit.

A partir de l'any 2008, moltes empreses financeres nord-americanes -i europees-, amb totes les seves connexions, dins i fora de les administracions públiques locals i mundials, van iniciar un procés que alguns esperem que sigui de destrucció creadora. Un tsunami que arribaria, és clar, de seguida a Europa, on, de la nit al dia, la perifèria mediterrània i atlàntica passava a ésser un ramat de pigs. En canvi, a l'antic Tercer Món, ja no es parlarà dels quatre dracs asiàtics sinó de l'aparició dels nous països emergents.

A l'Estat espanyol, els governs de Madrid, primer van negar el tsunami i, després, van dir -i encara dura- que la crisi és tan forta que l'únic que es pot fer és no moure's. No volen, és clar, que es mogui l'economia catalana (això no és nou), però saben (per bé que els costa molt admetre-ho) que sense una indústria catalana en moviment, l'Estat espanyol ho té malament. Els governs, els acadèmics i els opinadors de Madrid, després d'haver quasi engegat la campanya de la terciarització, la turistificació, la deslocalització i la fi de la indústria, han buscat amb lupa aliats en el món industrial català. N'han trobat pocs, i plens de dubtes. Els industrials catalans saben, des de sempre, que el seu món és el món, tot el món.