Empresaris, malgrat tot

Abans la imatge social de l'empresari era la del burgès explotador de la classe treballadora. Amb els anys, tanmateix, va anar guanyant prestigi; els empresaris feien possible que hi hagués una àmplia classe mitjana que, a poc a poc, accedia a una petita part d'allò que, fins aleshores, era exclusiu de les elits polítiques del moment i dels mateixos empresaris.

Més endavant, la societat en va valorar l'esperit emprenedor, el tarannà innovador en productes i serveis originals i la capacitat creadora d'ocupació; els empresaris, fins i tot, tenien la seva quota mediàtica. L'esclat de diverses bombolles va destriar el gra de la palla i la crisi profunda va fent la resta.

Avui dia ja no és cap ganga. Sense accés al crèdit bancari que els cal –per bé que ells també han ajudat les entitats financeres–, amb les arques públiques pelades –això sí, a vessar de bones paraules i de llums al final del túnel–, una imatge de la marca “España” que fa més nosa que servei –molta gent llegeix diaris–, i forçats a finançar-se l'impost sobre el valor afegir (IVA), a disposar d'unes infraestructures obsoletes, a desprendre's de talent i dimensions per sobreviure i, consegüentment, a renunciar a créixer o a tancar més vendes per manca de finançament i de suport, els empresaris han deixat de ser objecte d'odi o d'admiració; ara, amb poques excepcions, fan com els pagesos d'abans, que sempre tenien motius per queixar-se.

I malgrat les baixes –que n'hi ha– i les circumstàncies gairebé bèl·liques en què es mouen, encara són els que mantenen l'economia del país, i hi ha gent prou valenta per afegir-se al front.

Però, llevat de les elits empresarials –que fan política activa per interessos particulars–, ningú no els pot demanar que, a més, prenguin les decisions que han de prendre els polítics per fer-los-ho més fàcil, que per això també els paguen!