Margaret Thatcher

Mitterrand va dir d'ella que tenia el somriure de Marilyn Monroe i la mirada de Calígula.  Tot i que exagerada, la frase retrata la dualitat del personatge. Aquesta dualitat es reflecteix en les reaccions d'odi o lloança a la seva mort. Per valorar adequadament el rol de Thatcher cal tenir en compte la situació en la qual va assumir el poder.
El Regne Unit dels setanta era un país en decadència econòmica amb una política keynesiana que, després de dècades de funcionar raonablement bé, s'havia encallat amb la crisi del petroli.  Els governs eren incapaços de reestructurar els sectors improductius de l'economia (mines, siderúrgia, drassanes).  En els onze anys posteriors, el Regne Unit va passar de la crisi al creixement. Això sí, mitjançant autèntiques cures de cavall.

Més de vint anys després de la seva sortida de Downing Street, pocs es proposen revertir les seves polítiques i tornar a l'assistencialisme dels setanta. Es tracta més aviat de posar-hi límits o introduir-hi correccions, sobretot en allò que afecta la desregulació de les finances.  En aquest cas, Thatcher va pecar d'un excés d'ideologia. Les característiques principals que fan d'ella una referència política en l'àmbit econòmic van ser la seva determinació, coherència i orientació a l'acció. Per això va ser terriblement resolutiva, però a vegades la determinació va mutar en obstinació i persistència en l'error.  Com passa molts cops, les seves principals virtuts es convertiren també en el seu defecte fatal. En l'actual manca de lideratge polític, si bé les receptes de Thatcher no serien les adequades, sí que ho seria el seu estil.  Thatcher va frenar la decadència econòmica del seu país fa trenta anys. Cal ara una fórmula diferent per aturar la decadència d'Europa, però la mateixa mà de ferro.