Joan Sardà i la ficció de llibertat

Una de les característiques més atractives de l'itinerari vital i de la sempre discreta personalitat del professor Joan Sardà i Dexeus (Barcelona, 1910-1995) és la seva capacitat per donar resposta –i, sobretot, resposta adequada- en alguns dels moments més difícils i més durs de l'economia catalana del segle XX.

Aquests moments en queè les orientacions de Sardà foren decisives han estat tres: 1937, 1959 i 1977. Primer, gener de 1937, amb els Decrets de s'Agaró, o Pla Tarradellas, quan el govern de la Generalitat de Catalunya assajà de posar ordre monetari i financer als processos de col·lectivització, municipalització i nacionalització engegats a l'estiu de 1936. Segon, 1959, quan Sardà pensa el pla d'estabilització de l'economia espanyola, i la integració de l'Estat espanyol a l'FMI, el Banc Mundial i l'OCDE, que faran possible la inversió estrangera, l'entrada de turisme i l'emigració a l'Europa rica. Tercer, 1977, Pactes de la Moncloa, per sortir d'una dictadura i entrar en una democràcia. Amb un grup reduït i superdiscret d'experts format per dos catalans i dos madrilenys: Joan Sardà, Enrique Fuentes Quintana (futur vicepresident del govern Suárez), Ángel Rojo (Banc d'Espanya) i Josep Jané Solà (professor de la UB i banquer).

Format en una família culta de la burgesia mitjana de Barcelona, estudiant a la facultat de dret de la Universitat de Barcelona, Joan Sardà va començar a treballar en qüestions econòmiques i a escriure -molt aviat, als 18, 19, 20 anys!-uns articles especialment lúcids on analitzava les qüestions més punyents: les crisis de treball, la política proteccionista, el socialisme i la llibertat individual, Rússia i el liberalisme, la qüestió jueva, les relacions industrials. En aquests articles, Sardà arribaria molt a fons dels temes que tractava.

Per exemple, quan llegim, a L'Opinió (n. 38, 1928), “el liberalisme d'antiga escola que encara predomina actualment, descendent del laissez-faire, laissez-passer, no proclama la llibertat, sinó la més tirànica de les tiranies, perquè, precisament, sota aquesta forma d'organització social només són lliures els poderosos, mentre que la gent que ha de viure del seu treball posseeix, solament, una ficció de llibertat”. El resultat d'aquesta ficció seria que “el nombre de gent sense feina és, avui, força elevat per tota Europa, i aquest nombre tendeix a progressar… Una de les característiques d'aquest fet és la impossibilitat per part dels governs d'aturar-lo… Per altra banda, els obrers mateixos mancats de treball desconfien de l'acció dels governs, àdhuc dels governs socialistes” (L'Opinió, n. 62, 1929).

Aleshores, la pregunta era (és): “Les solucions, on són?” Sardà era conscient que la resposta era “molt difícil”. Sardà escriu que cal desitjar que sigui “descartat el camí revolucionari”. Per raons diverses, entre les quals la idea que “per la reconstrucció de l'Europa devastada per les lluites revolucionàries es necessitarien capitals, i aquests haurien de sortir de l'únic lloc possible i aquest lloc és Amèrica”.

El Sardà de 1929, que no pensa que l'ajuda nord-americana a Europa sigui convenient, apunta en altres direccions: 1) “Una unió completa entre els afectats i tots els que lleialment procuressin trobar-li la solució”, 2) “Una potent i ben organitzada xarxa sindical que s'estengués a tots els estats d'Europa”, 3) “La unió entre els estats, precedent indispensable”, 4) “Concedint crèdit, posar en mans dels sindicats els mitjans per organitzar la producció en la proporció en què el capital privat no fos suficient”.

Així, Sardà proposa: un pacte (una “unió”) entre els sectors directament afectats per la crisi, la unió dels estats d'Europa i la rebrotada del crèdit bancari. Sorprenentment, en canvi, Sardà (originari d'un país on el sindicat més important és la CNT, un sindicat poc partidari dels pactes), pensa que cal donar un gran protagonisme als sindicats (que haurien d'actuar a escala europea), fins al punt de fer-los responsables de demanar crèdits al sistema bancari i d'invertir.

Dos anys després, en un altre article, Sardà presenta un treball de l'Organització Internacional del Treball, l'OIT de Ginebra, sobre el nou model de relacions industrials dins d'algunes grans empreses europees: Siemens-Schuckert, Metro de Londres, mines del Sarre, Bat'a, fàbrica txeca de calçat, i altres. A Alemanya, la llei de consells d'empresa de 1872 obria la porta a la formació de comitès d'obrers, que serien reforçats a partir d'una nova llei de 1916. A Bat'a, l'autonomia dels tallers, i de les diverses branques de l'empresa, i l'adopció del sistema de primes, “tracta d'introduir a dintre mateix de la fàbrica un sistema de competència. Per mitjà d'una certa autonomia i de la participació en els beneficis de cada obrer o de grups d'obrers, es tracta d'estimular una competència entre els diferents sectors d'obrers” (Justícia social, 25, 1931). ¿La competència seria, també, una ficció de llibertat?