opinió
Unió de Caixes Catalanes, 31 anys després
El 1978 ja es va plantejar un procés de federació de les caixes catalanes, aleshores amb l'objectiu de crear un «projecte nacional català» en què les entitats compartien recursos i serveis però cadascuna mantenia la identitat pròpia
Aquests dies hem vist que se'ns ha anunciat, després de molts rumors, la creació de la Unió de Caixes Catalanes (UCC). Hi participen la Caixa d'Estalvis de Sabadell, la Caixa d'Estalvis de Terrassa i la Caixa d'Estalvis de Manlleu.
Aquesta idea, però, té un precedent, que és el que volem aportar avui: es tracta d'un projecte de l'any 1978 anomenat curiosament de la mateixa manera, Unió de Caixes d'Estalvis Catalanes. No sembla, doncs, que el primer bateig de la idea hagi estat superat avui, fins i tot ni pel que fa al nom.
El projecte de la Unió de Caixes d'Estalvis Catalanes és, efectivament, de finals dels anys setanta. Sorgeix de la reflexió sobre el futur de les caixes que fan un grup d'executius, entre els quals, Josep Montguió Morera, subdirector en aquell moment de Caixa Sabadell. Era una persona de caràcter emprenedor i amb una bona visió estratègica comercial, desprenia un optimisme que contagià, entre d'altres, Miquel Forrellad i el president de la Caixa d'Estalvis i Mont de Pietat de Barcelona, Eusebio Díaz Morera, amb qui l'unia una vinculació familiar. Aquestes primeres reflexions van interessar també la Caixa d'Estalvis de Terrassa.
Una figura clau i ideòleg va ser, sens dubte, Miquel Forrellad, director de la Caixa d'Estalvis de Sabadell, home que estimava les caixes i creia en el seu model, amb una gran visió estratègica de futur i que va ser el veritable inspirador del model federal, és a dir, que es mantindria l'autonomia de cada entitat però anirien compartint recursos i serveis (sinergies, en termes actuals), i posteriorment obrint el projecte a altres caixes amb vista al futur. És a dir, no era una solució per a tres entitats, sinó que tenia en la gènesi la idea de ser un gran projecte nacional català que preparava «el desenvolupament futur de Catalunya» i obert «a la resta de caixes comarcals catalanes». Cal retenir la idea «federal» del projecte, un concepte filosòfic per altra banda molt arrelat al sabadellenquisme i que arrenca fonamentalment de la idea d'entesa amical, de voluntat de col·laboració. Es va arribar a anunciar i a publicar un fullet l'octubre de l'any 1978.
L'any 1980 hi va haver canvis a la Caixa de Barcelona, i el nou director, Andreu Boades, no veia de bon ull la forma federal que prenia l'operació, i volia una simple absorció de la seva entitat barcelonina de la de Sabadell i la de Terrassa. Evidentment, sense «respectar el nom, la història, les realitzacions, el dinamisme i la vinculació amb les comunitats respectives», el projecte se'n va anar en orris. Cal recordar que paradoxalment poc temps després la caixa barcelonina va ser absorbida per la Caixa de Pensions.
Aquesta manca de visió es va ajuntar amb l'actitud «d'alguns consellers del consell d'administració de la Caixa de Sabadell, que van mostrar clarament la seva oposició al projecte», tal com es diu en l'estudi elaborat amb motiu del 150è aniversari. El març del 1982 es dóna per tancat el projecte.
Hi va haver poc temps per replantejar la idea, ja que l'afer protagonitzat per l'agent de canvi i borsa barceloní Alejo Buxeres, que va provocar el forat financer més gran de la història de les borses estatals, va sotragar la caixa sabadellenca l'any 1985 i va comportar un fort impacte econòmic i d'expectatives, i es van necessitar uns anys per tornar a tranquil·litzar els ànims i poder-se plantejar nous projectes. La poca habilitat en la gestió de l'assumpte va comportar la marxa precisament de Josep Montguió.
31 anys després, es fa realitat un projecte semblant, amb les caixes de Sabadell, Terrassa i Manlleu. És una llàstima que es plantegi aquesta federació en temps de crisi, ja que sempre ens quedarà el dubte de si es fa per una idea, una visió ambiciosa de país, o, contràriament, obligats per la situació, sobretot des de la visita que van fer els seus principals dirigents al Banc d'Espanya. Vincula MAFO les ajudes a les caixes a una determinada concentració? Caixa Manresa dóna com a argument per no entrar en aquesta idea que és solvent. És una raó molt conjuntural i poc estratègica.
Ens fa la sensació que seria bo que en els propers temps l'operació es vestís d'una forma més ambiciosa, que es tornés a la idea d'una unió nacional i federal de caixes del nostre país. Que fos capaç de crear un nou ens amb la participació no només d'aquests tres caixes inicials, sinó de moltes altres que vulguin realment participar en el món d'avui. No ens decantem tampoc per una concentració fins al final del sistema financer, ja que en la pràctica porta a la ineficiència i a la manca de competitivitat, i molt especialment a la concentració de riscos, com la mateixa crisi ens ensenya. Però sí que cal dir que amb l'actual dimensió de moltes de les caixes catalanes, no és que tinguin els dies comptats com diuen algunes veus, però poc aportaran al teixit financer català.
Les obres socials tampoc no poden ser un impediment categòric, les institucions públiques han anat agafant de mica en mica el rol que els correspon, i les caixes van complir quan les institucions públiques no el podien assumir o no volien –durant el franquisme– o simplement no hi eren –Generalitat de Catalunya–. Avui les obres socials fan una tasca important, però no cal oblidar que la millor tasca que fan precisament és la pròpia com a entitat financera sense afany de lucre.
Som dels que creiem en el tercer sector. El País Basc, per exemple, té la cooperativa d'Arrasate, una de les més grans del món i amb una gran responsabilitat social, tal com es veu amb la crisi. Catalunya no pot competir-hi en aquest àmbit, però entenem que és bo per al país mantenir i reforçar tant com es pugui la implantació del tercer sector, d'empreses de caràcter social –com deia Miquel Forrellad– en l'àmbit financer. Les caixes són un tret de la nostra identitat; la idea federal, també, i alguns la relacionen amb la peculiar manera d'entendre la relació entre els regnes de la Corona d'Aragó. Nosaltres ho relacionaríem amb les formes generades el segle XIX, com la fórmula idònia de relacionar-se les persones, les ciutats i els pobles entre si d'una manera harmònica. Llàstima que acumulem 31 anys de retard per la manca de convicció i idees clares i imaginatives d'aquells que haurien de preocupar-se de salvaguardar la pervivència de la seva idiosincràsia. Benvinguda sigui la idea, si no és defensiva i si és capaç de generar entusiasme i d'engrescar a la participació de més caixes en un formidable projecte nacional.(JOSEP M. BLANQUER és exdirectiu de Caixa Sabadell i JORDI SERRANO és historiador i rector de la UPEC)
