Qüestions inajornables

La crisi ha fet mal, n'està fent i més en farà encara, si no canvien alguns comportaments, especialment en les pimes. Totes han fet els deures de retallar, fins i tot allò menys necessari; de les despeses materials s'ha passat al personal; en general, han anat prescindint-ne des de la base cap amunt. La primera conseqüència és que algú ha de fer la feina dels absents; i així és com els encarregats fan la feina del treballador; els caps, la dels encarregats... i l'empresari, la dels caps. I qui pren les grans decisions estratègiques? Enganxats en la supervivència del dia a dia, ningú. S'ajornen.

I no són qüestions de curta volada, sinó cap on vol anar l'empresa en els propers anys, quines alternatives hi ha per capitalitzar-la, on són les oportunitats de mercat, quins seran els nous competidors, quines competències haurà de tenir el personal, com cal motivar-lo en una situació com l'actual, com es pot treballar en equip quan cada individu veu perillar el seu lloc i, en el cas de les familiars, qui, com, quan i amb quina preparació poden garantir la continuïtat del negoci...

Quan el silenci –o un “ara no toca”– és la resposta a preguntes així i les retallades afecten, al mateix temps, el múscul i el cervell de l'empresa, es compromet greument la possible recuperació, perquè no hi ha cap camí traçat més enllà de l'endemà.

Això contrasta amb el procés del país. Els votants –els “propietaris”– sí que tenien clara l'estratègia en les darreres eleccions, tal com denota la participació; cal anar, doncs, per feina en lloc de discutir sobre si la consulta és legal, legítima o democràtica (?!), si al 2014 o més endavant, si amb eleccions anticipades o no,... Els números del Parlament canten.

Si ha de servir de tan poca cosa haver votat, potser tocarà retallar més despeses supèrflues!