Llibreries i impremtes (s. xv)
La necessitat d'escriure i de llegir és una necessitat vellíssima, que, amb els anys, ha anat creixent. A les múltiples pantalles de totes les mides que ens envolten, el texts amb lletres (i amb números, i altres símbols) són cada cop més importants.
El primer gran salt fou la impremta. Però, en el seu moment, al segle XV, la impremta fou mal rebuda pels savis, que valoraven la qualitat de les còpies manuscrites, i criticaven els nombrosos errors dels texts impresos. D'altra banda, fins al segle XVII (o, fins al XXI, segons com es miri) molta literatura escrita es difon, sobretot, de forma oral.
Les llibreries catalanes del segle XV, en un moment de gran expansió de la societat catalana, van esdevenir, en molts casos, editores de llibres impresos (per bé que la seva base seguien essent els manuscrits). Aquí també –com en el cas del tèxtil- el comerç dirigia la indústria. Els impressors catalans eren originaris d'Alemanya i l'Europa Lotaríngia (del que avui en diem eix Rhin-Roina). Els llibreters eren autòctons i, molt sovint, d'antigues famílies jueves.
El primer llibre imprès a Catalunya de què tenim notícia, segons l'estudi de Manuel Llanas publicat pel Gremi d'Editors de Catalunya, és: Ethica. Politica. Oeconomica, d'Aristòtil. Un text de 1473 en llatí (l'anglès del moment) d'un filòsof grec antic, dedicat a una qüestió perfectament actual: l'ètica de la política i de l'economia. Els impressors foren tres alemanys instal·lats a Catalunya: Enric Botel, Jordi Von Holtz i Joan Planck, que s'havien unit per posar en marxa un taller.
El primer text editat en llengua catalana tampoc no seria un text literari. Fou, també, una traducció: Regiment de príncep (1480) d'Egidio Colonna. L'impressor, també alemany, era Nicolau Spindeler. Un llibre de política en una època –el Renaixement- en què la política començava a tenir autonomia.
Dos anys després, el segon llibre editat en català (la majoria dels publicats eren en llatí) també fou un text pràctic, en aquest cas, directament lligat a l'activitat comercial de molts catalans. Fou: Suma de l'art d'aritmètica, de Francesc Santcliment. En aquest cas, amb impressor autòcton, Pere Posa.
L'impressor més important (o del qui tenim més informació) d'aquesta primera època fou l'alemany Joan Rosembach. Però foren alguns llibreters, com ara Joan Ramon Corró o Joan Ça Coma, els que esdevingueren els impressors-editors més potents. Tot i el seu origen jueu convers que, en alguns casos, els va dur a un final terrible. Per exemple, el 1489, a la plaça del Rei de Barcelona, el llibreter de la Generalitat de Catalunya, Antoni Ramon Corró, i la seva muller foren cremats per decisió del Tribunal de la Inquisició, que, procedent de Castella (on ja actuava), havia aterrat a Catalunya dos anys abans.
MONTSERRAT, EL MÉS ANTIC.
A finals del segle XV, a la ciutat de Barcelona hi havia 44 llibreries i 24 tallers amb impremtes. Moltes llibreries serien, alhora, editorials. A més de Barcelona, hi havia llibreries a nou punts més de la Corona de Catalunya-Aragó: Lleida, Perpinyà, Girona, Montserrat, Tarragona, Tortosa, València, Valldemosa i Saragossa. Al 1600, les 44 llibreries havien esdevingut 60, i ja s'havien imprès i editat els grans títols dels grans noms de la cultura catalana, els Ramon Llull, Ausiàs March, Joanot Martorell, Francesc Eiximenis o Ramon Muntaner. I s'havien publicat tant les Constitucions (dret públic) com el Llibre del Consolat de Mar (dret privat). Les noves tecnologies de la informació del segle XV, com les del segle XXI, anaven (van) a favor de la modernitat catalana.
La primera premsa informativa
El primer full informatiu imprès en català és Cobles en llaor de la cristianíssima pau final (1526). L'editor, Carles Amorós. A partir de 1600, els fulls es multipliquen. La informació política periòdica és posterior. A Catalunya, la primera publicació periòdica és Gazeta (1641). Un setmanari editat per Jaume Romeu, traduït de la Gazette francesa contemporània, en un moment –la Guerra dels Segadors- en què la informació/propaganda comencen a formar part de les estratègies dels que s'enfronten bèl·licament.
