L'economia del corall
El corall ha fascinat –i segueix- sectors molt amplis de la població femenina i masculina. El corall de l'espècie vermell corall, per la seva duresa mineral (i, doncs, la seva indestructibilitat), les seves formes arborescents, el seu tacte, més, és clar, el color i les dificultats per obtenir-lo, ha originat moltes llegendes i molta literatura. Històricament, les virtuts associades al corall han estat moltes: el corall és una joia, i un amulet, que ha tingut, també, en el pas dels segles, funcions monetàries, màgiques (¿la moneda no és quasi sempre màgica?) i usos mèdics, antidepressius i, fins i tot, afrodisíacs.
Una de les varietats més valorades del corall vermell és la que es pot trobar en una àrea marina molt àmplia: la que s'estén des dels arxipèlags de Cap Verd i Canàries fins a les costes de l'Àfrica Occidental i, seguint l'estret de Gibraltar, per tota la Mediterrània occidental.
La pesca del coral a les costes catalanes és molt antiga. Pel que se'n sap (vegeu Fulls d'història local /L'Escala, 98), a les excavacions arqueològiques ibèriques de Pontós i d'Ullastret han aparegut restes de corall. També, a la ciutat grecoromana d'Empúries, que en va ser un gran centre manufacturer i comercialitzador. Els sistemes d'extracció eren dos: la immersió i el rasclet. Tots dos, és clar, dificilíssims (i la immersió fins al fons marins, molt arriscada). A l'edat mitjana i el renaixement, el corall esdevingué un dels productes més destacats del comerç dels navegants de l'Imperi Català. Els obradors de Barcelona transformaven el corall en brut pescat prop de poblacions com Begur, l'Escala o Cadaqués i, també, de punts situats molt més lluny. I l'exportaven. Sembla que els corallers de Barcelona foren comercialment dominants a tota la Mediterrània.
Fins que, als segles XVI i XVII, es van trobar amb seriosos entrebancs: la pirateria aixoplugada per l'Imperi Otomà, la competència originada per l'ascens de la producció de les ciutats italianes i un cert exhauriment del corall existent als fons de les costes catalanes. Als fulls del Museu de l'Escala, es dóna notícia de les expedicions de pescadors de la població per anar a cercar corall a zones molt allunyades: a les costes de Cartagena, Orà, Canàries o Cap Verd.
Al XIX, la pressió de la demanda de corall i les noves possibilitats tecnològiques orientaran la recerca de formes d'immersió a les profunditats marines més duradores i més segures. És el moment dels escafandres. I del submarí.
ENTRA L'ESCAFANDRE.
A Cadaqués, fou directament un foraster (també grec, Giorgios Kondous) qui va introduir els escafandres en la pesca del corall.
Els resultats pel que fa al volum i al valor del corall recollit foren espectaculars, car els bussos podien baixar fins a 40 i 50 m de profunditat, i per un temps relativament llarg, fins a 15 minuts. Durant uns anys, la producció de corall es dispara.
El submarí
El figuerenc Narcís Monturiol, un demòcrata radical amb una ploma prou fluïda, fugint d'una persecució politicopolicial va viure un temps amagat a Cadaqués (que era una població relativament aïllada, de difícil accés per terra). Allà va viure les dificultats –i l'alt risc- de les immersions dels pescadors de corall. Així va començar a idear un tipus de vaixell que pogués submergir-se sense perill i transitar prop dels fons marins, amb la possibilitat d'aixoplugar gent amb capacitat de collir corall. El peix-nau, o ictineu, la idea d'aquest primer submarí, surt d'aquesta necessitat.
