“Els aturats de més de 45 anys ja no tornaran a tenir feina”

La perifèria europea té un problema de deute, però ve com a conseqüència del dèficit. En el cas d'Espanya es veu com en els darrers anys s'han perdut aproximadament 500.000 milions d'euros i com el deute públic s'ha incrementat també en una mateixa proporció. El deute té un problema, i és que s'ha de tornar. El Banc Central Europeu ha salvat una mica la situació de l'Estat amb alguna intervenció directa.

No. Les coses van malament. El despalanquejament és molt difícil per a Espanya. A Itàlia, Portugal i Irlanda ho tenen millor. Nosaltres tenim un dèficit que és molt elevat. L'any passat va ser de més de 80.000 milions d'euros, al marge del rescat bancari. Quan tu mires, com he fet jo, els països de l'entorn veus que el seu dèficit és assumible. A més, enguany estem caminant al mateix ritme que l'any passat. O augmentes els ingressos o retalles la despesa. Augmentar els ingressos vol dir escanyar més la gent, i retallar la despesa depèn dels que manen. I els que governen no tenen ara per ara cap voluntat de retallar la despesa.

Sí, però no se'l creu ningú. És Pinocho Moncloa. Això ho diu sempre a Galícia al mes d'agost. També va dir abans de les eleccions del 2011 que si arribés a La Moncloa rebaixaria impostos, i el primer que va fer és augmentar-los.

El govern dóna el missatge positiu. Una prova d'això és que vol fer creure que 36 ocupats menys a l'agost és un gran rècord. Sentint aquestes declaracions vaig pensar que era conya en estat pur. Un problema preocupant de què no parla tant el govern és que hi ha 600.000 persones menys afiliades a la Seguretat Social. A l'agost no sol haver-hi caiguda d'atur. Caldrà mirar el setembre, perquè s'acaba la campanya d'estiu. Una cosa és com veuen l'economia els que van en cotxe oficial i l'altra la de la gran empresa o la pime, que està patint molt.

Doncs no té raó. Fa tres anys parlar d'un mileurista era molt mal vist, ara és ser un potentat. El nostre sentiment de pobresa està arrelant d'una manera molt pronunciada.

Hi ha una cosa que explico sovint. El PIB de fa uns anys creixia, però en canvi la taxa d'atur també creixia. És a dir, hi havia una incoherència des del punt de vista econòmic. Perquè teòricament si hi ha creixement això vol dir que hi ha més gent que treballa. Per això, quan va venir la caiguda de l'activitat econòmica va ser quan va trontollar la taxa d'atur. Ara, la part més acusada de la caiguda ja s'ha produït. Però el problema és si realment hem tocat fons.

Doncs no. Totes les oficines de Bankia que es tancaran a Catalunya, per exemple, deixaran gent fora del mercat però també molts treballadors indirectes sense feina. L'atur encara anirà a més, perquè molts quedaran fora del sistema. L'economia s'ha de reanimar. Però no hi ha al·licients. Per això, encara desapareixeran moltes empreses. De fet, estem presenciant l'aniquilació de la petita i mitjana empresa. Hem de pensar que les previsions de l'FMI, que sovint s'equivoquen, no tenen res a veure amb les que fan els d'aquí. Què diuen les previsions? Doncs que el volum d'atur continuarà durant tres o quatre anys. El creixement vindrà cap al 2018. Ara tenim 6 milions d'aturats i a més molts farà anys que no treballen ni perceben recursos. Això voldrà dir que les persones de més de 45 anys ja no tornaran a treballar més. Així, cal recordar que també trobarem empreses que s'han aburgesat, és a dir, que no s'han posat al dia, no s'han format. Ho passaran molt malament les persones de més de 45 anys que no estiguin preparades.

L'any 2000, per quatre persones que treballaven hi havia un pensionista. Ara no arriba a dos els que cotitzen i ja hi ha un pensionista. Això vol dir que si ens falla un dels dos primers ho passarem terriblement malament. Però hi ha un altre aspecte molt rellevant: d'una banda, el pensionista cada cop percebrà més diners, mentre que el cotitzant a la Seguretat Social, amb la baixada de sous, aportarà quantitats més baixes que fa uns anys. La conseqüència és que molt aviat ja no sortiran els números.

És urgentíssim. Actualment el govern espanyol va seguint punt per punt les indicacions que va formular la Comissió Europea de la cimera del mes de maig passat. A més, també s'està seguint al peu de la lletra l'informe que va emetre l'FMI el juny passat. El govern no fa res més del que li estan dient els organismes internacionals.

La morositat del sistema financer espanyol amb les empreses, que avui està en 2,3 bilions d'euros, continuarà. La partida de protecció per la morositat no serà suficient per fer front a aquesta mora. A més, cal tenir en compte molts refinançaments d'empreses i altres partides relacionades amb la construcció que no estan molt clares. Tot plegat fa aixecar el risc i per tant de cara al futur encara es patirà més del que es preveu.

Jo en principi no sóc independentista, però cada dia entenc més l'augment dels seguidors. Al principi deia que Catalunya no podria ser autosuficient. Ara començo a creure que sí. Nosaltres paguem molts impostos, això és cert; això és culpa de Madrid, però també de la Generalitat. El futbolista Bale tributarà el 52% a Madrid i Neymar cotitzarà el 56% aquí. Aquests punts de diferència depenen de la comunitat autònoma. Si Catalunya fos un país independent, aquests 16.000 milions de dèficit fiscal, posem que quedessin al final en 8.000 milions, es quedarien aquí. Seria molt bona notícia.

Catalunya hauria d'assumir els 51.000 milions d'euros del nostre deute i després la part proporcional dels 943.000 milions d'euros de l'Estat. Catalunya com a país naixeria una mica desproporcionada. Però, d'altra banda, també ens quedaríem els actius del nostre territori. El dubte que tinc és si continuarem venent al món el 25% del nostre PIB. És molt important guanyar simpaties, com a nou país, d'altres estats del món. Després caldria veure també com afectaria l'altre 25% de PIB que venem a Espanya. Molts companys economistes em diuen que tampoc caldria patir tant perquè la quota que perdríem a l'Estat ja es guanyaria a l'exterior. Jo aprecio i respecto aquests companys, però potser no tenen prou contacte amb la realitat, perquè aquesta perquè una empresa exporti cal iniciar un procés que dura diversos anys. El procés cap a la independència pot anar bé, però caldria que es fes amb simpatia i buscant la complicitat amb l'altra part. Jo crec que serà un procés que durarà uns deu o dotze anys.