tantxtant
La Via Catalana
No n'hi ha prou, per als representants del món empresarial, amb una cadira reservada en l'acte institucional de la Diada; no poden restar aliens a l'èxit esclatant de la Via Catalana. I, de fet, molts empresaris, directius i empleats –i també aturats– n'eren baules des del nord fins al sud. De fet, la Via Catalana també ha estat un mirall sobre quin és el tarannà de la gent d'aquest país, fossin presents a la cadena o no.
La ingent multitud arrenglerada en 400 quilòmetres ha mostrat al món alguns valors. La gosadia de plantejar-se reptes exigents dóna ales a l'esperit emprenedor, però sense deixar de tocar de peus a terra, perquè no només aconsegueixen allò que es proposen, sinó que ho fan amb escreix. La disciplina, que inclou planificació –viatge, alimentació, etcètera– i complir les directrius dels coordinadors de cada tram i, a més, fent-ho amb creativitat (activitats lúdiques, onades...), civisme i bon humor. La motivació personal i integradora que fa les coses tan fàcils als qui dirigeixen, perquè es contagia sola i permet solucionar els lògics problemes logístics que es puguin donar. La persistència tossuda darrere d'un objectiu que es considera just i obvi, tot respectant els altres punts de vista. I la capacitat de lideratge de les dones del país –Forcadell i Casals– basada en la combinació d'energia i d'aparent fragilitat. Aquestes són algunes armes de la gent que farà superar la crisi de les nostres empreses i que farà viable un nou escenari.
I això contrasta amb la ceguesa i els tics dictatorials dels governants espanyols, amb el triomfalisme, l'orgull de superioritat i la patètica posada en l'escena internacional de la candidatura de Madrid 2020, i amb el deplorable argumentari de l'escamot feixista a la seu de la Generalitat a Madrid. Definitivament, no som d'eixe món.