“No som cooperants per naturalesa”

Al 1967, jo era funcionari de l'Ajuntament de Sant Esteve d'en Bas i es va produir la concentració de la Pinya, Sant Privat d'en Bas, els Hostalets d'en Bas, Joanetes, el Mallol, Sant Esteve i Puigpardines en un sol municipi, la Vall d'en Bas, tot i que cadascun va mantenir la seva personalitat. I, a la vegada, es va procedir a la parcel·lació de les terres de conreu de la vall.

Estava fonamentat en un model molt tradicional, amb poques varietats i molt rústiques i sense mecanització. Era una agricultura molt endarrerida i els pagesos quasi no estaven en contacte. No hi havia bon accés als camps, tot era ple de reguerots que no desaiguaven...

Les parcel·les eren molt petites i irregulars i, de cada vuit, se'n va fer una i es van apropar a les masies dels qui n'eren propietaris. A més, se'ls va donar forma geomètrica, es van obrir recs i es va construir l'actual xarxa de carreteres i camins coneguda com la Parcel·lària.

Sí, però sobretot per l'evolució mental i estratègica que va comportar i que va fer evolucionar la gent de la vall.

Crec que la concentració de set pobles va ser una cosa avançada al seu temps. El temps ens ha donat la raó.

Va ser l'any 1971 i era un moment d'eufòria. Encara hi havia dictadura i va néixer com a Grupo Sindical de Colonización, perquè el nom de cooperativa tenia connotacions comunistes; amb la democràcia, va passar a anomenar-se Sociedad Agraria de Transformación precisament per fugir de la connotació franquista de l'anterior denominació, i quan Catalunya va tenir autonomia es va catalanitzar. La nostra manera de fer i ser, però, és de cooperativa i la SAT es membre de la Federació de Cooperatives Agràries de Catalunya.

Som el municipi gironí que té més pagesos censats i amb el relleu generacional assegurat. Hi ha ajudat, és clar, tot el procés abans comentat, la professionalització i la mecanització.

Ara, 350, la meitat dels quals són pagesos de la vall, i la resta, d'altres municipis que aposten pels serveis que se'ls ofereix.

La terra ja era bona i la pluviometria era i és alta. L'obertura de recs, però, va permetre que les zones inundables que són fonamentals a la zona s'omplissin i desguassessin quan es volia. També perquè es va introduir la mecanització i els pagesos es van professionalitzar.

L'any 1974 es va construir el magatzem de gra i em van demanar que en fos gerent. Vaig dir que ho seria provisionalment fins que en trobessin un.

M'he jubilat després de 39 anys. He acumulat hores i he avançat la jubilació. Amb el canvi de president de fa dos anys, s'ha anat creant un nou equip i ara s'ha culminat el procés de substitució generat des de fa un parell d'anys. Tinc clar que calen els relleus, són imprescindibles per encarar els reptes de futur d'una altra manera, per garantir el futur.

He cotitzat 43 anys a la seguretat social i, ara, puc dedicar-me a l'explotació dels terrenys familiars. A part, continuo col·laborant al cercle Euram Garrotxa gestionant l'arribada de la fibra òptica a la comarca, sóc director de la revista Verntallat, participo al programa de Ràdio Olot Trenquem el Cuc, continuaré la tasca d'assessorament i xerrades sobre temes agraris i agrobotigues i col·laboraré com a soci i exgerent en tot el que calgui a la cooperativa, també a la Fira de Sant Nicolau, estic als Amics del Vescomtat de Bas...

El 74, es va inaugurar el magatzem per al gra subministrat pel Sempa; el 76, vam comprar el molí per fer pinso; el 78, un assecador de cereals; el 82, vam fer la fàbrica de pinso i vam iniciar la comercialització i la recollida de llet dels socis i vam comprar l'11 per cent de l'Agrupació Lletera Montseny. El 82 vam començar la venda de llet i formatges Verntallat-Vall d'en Bas.

Sí, el 83, que és quan vam fer un canvi de genètica en el sector lacti amb vaques alemanyes i holandeses, cosa que ens va permetre passar d'una producció de 3.500 litres per any als 9.000 actuals. També vam canviar el maneig. El 91, vam posar en marxa una planta de triatge de fesols. El 1993, vam obrir les agrobotigues de Can Trona, seu de la cooperativa, i a Sant Feliu de Pallerols. També vam posar en marxa el forn de pa i el bar restaurant. El 96, vam obrir agrobotigues a Olot i la carnisseria i la sala de desfer. El 99, vam comercialitzar patates amb marca Trumfes SL i el 2000 vam iniciar un catering per a vaques.

Des de sempre, el blat de moro en gra i per ensitjar. La millora de varietats i del maneig ens ha permès fer dues collites cada temporada.

La cooperativa ha passat de dos treballadors a temps parcial fins als 55 actuals i a ser la primera empresa del municipi, amb una facturació de més de 8 milions d'euros anuals, la meitat del sector comercial.

No és una filosofia real. Les persones no som generoses ni cooperants per naturalesa. El cooperativisme és secundari, neix per donar resposta a la necessitat de treure profit individual d'una actuació conjunta. S'ha fet necessari, perquè molta gent del camp són grans treballadors, però no bons gestors. Cal trobar, però, un equilibri. Si les cooperatives estan dominades pels tecnòcrates, es mengen els pagesos i si manen només els pagesos, es mengen la cooperativa. Cal trobar un equilibri entre l'interès general i el particular dels socis.

Els sindicats són molt buròcrates, creen més burocràcia. L'administració els ha comprat a canvi d'ocupar càrrecs. A la cooperativa, mai no ens hem significat cap a un costat ni cap a l'altre, ni políticament.

Sí, vam passar de 300 a 30 ramaders i un 15% de les explotacions. La cooperativa va finançar sense interessos i a tres anys l'adquisició de quota.

Que ha estat un fracàs extraordinari i una despesa de diners innecessària, amb l'excepció de les subvencions per les vaques de muntanya que eviten l'abandonament d'aquestes zones.

Han intervingut un sector per provocar la baixada de preus de llet, cereals... perquè els consumidors estiguin contents i, paral·lelament, han subvencionat els pagesos per compensar la disminució de preus. Els costos de producció s'han incrementat però la subvenció és la mateixa. A més, es dóna lligada a la quantitat de terra i això ha provocat que alguns propietaris, com la duquessa d'Alba, rebessin subvencions milionàries. Calien, doncs, un mercat lliure i mecanismes de regulació. Ara mana l'especulació.

A la miopia dels estats. Els països com més poderosos són més importància donen al sector agrícola. Als Estats Units, és el sector estratègic número 1. Fins i tot, hi ha satèl·lits d'espionatge sobre els conreus de cereals.

Exceptuant zones com la nostra o sectors com el de la fruita dolça, el veig amb no gaire projecció. S'han anat abandonat camps de conreu i l'administració ha de prendre mesures per endreçar el país.

Sí i molt. Només hi ha el problema dels impostos. La benzina és l'únic impost important que té l'Estat i, per tant, no li interessen les noves fonts. Tenim molts de boscos, podem fer molta estella i fins i tot es pot exportar.

Tant de bo s'hagués obert deu anys abans.

La polèmica va venir d'un sector d'intel·lectuals i de veïns que no hi tenen la primera residència. El tema, a més, es va polititzar i això va acabar de complicar-ho. Crec que ha quedat demostrat que els impactes negatius s'han minimitzat. El retard en l'obertura del túnel ha frenat quinze anys d'expansió.