La Unesco i Catalunya (i 3)

La Unesco ha declarat Patrimoni de la Humanitat molt poques obres dels segles XIX i XX. És lògic, si es pensa que és necessària una certa perspectiva històrica. Ara bé, en el cas català, hi ha el modernisme. Un total de 9 edificis o conjunts modernistes catalans, construïts entre 1878 i 1926, han estat inclosos en la llista d'obres declarades Patrimoni de la Humanitat. Vegem-ho, per ordre d'aparició.

El primer és la Casa Vicens, projectada per Antoni Gaudí quan Gràcia encara no havia estat incorporada a Barcelona. Gaudí va transformar l'encàrrec d'una casa d'estiueig de Manuel Vicens i Montaner, un industrial fabricant de ceràmica hidràulica, en una joia arquitectònica basada en les rajoles, el ferro, els colors i la canalització de l'aigua de pluja.

El segon edifici prové d'un encàrrec totalment diferent. El 1884, Gaudí és convidat a participar en la construcció de la Sagrada Família. Una església finançada exclusivament pels donatius de la població. Una església dedicada a una família palestina molt especial, amb un fill únic, que és Fill de Déu. Gaudí hi treballarà fins a la seva mort, el 1926. El resultat és una extraordinària “catedral dels pobres” (Joaquim Mir) que ha esdevingut la construcció més visitada (i pagant entrada) de l'Estat espanyol, i, possiblement, una de les més visitades d'Europa.

Cronològicament, el tercer edifici del modernisme català declarat Patrimoni de la Humanitat per la Unesco és el Palau Güell del Raval de Barcelona, projectat el 1886 com a residència principal d'una família superrica. L'encàrrec és d'Eusebi Güell i Bacigalupi, un dels més grans industrials catalans, i europeus, del tombant de segle. El quart producte inclòs en la llista del Patrimoni és el parc Güell, projectat i construït entre 1900 i 1914 per Gaudí. Una ciutat jardí a l'anglesa promoguda per Eusebi Güell que fracassa per manca de compradors de les parcel·les. L'Ajuntament de Barcelona la compra i, el 1926, en fa parc municipal.

El cinquè conjunt de la llista és l'hospital de Sant Pau i de la Santa Creu, projectat per Lluís Domènech i Muntaner, entre 1902 i 1913. Un hospital públic, a la punta del progrés en la recerca biomèdica, connectat per una xarxa subterrània de passadissos i canalitzacions. Continuador de l'hospital medieval de la Santa Creu. De propietat mixta: bisbat de Barcelona i Ajuntament de la ciutat (i, al 1936, Generalitat). Finançat per Pau Gil, un banquer català instal·lat a França, al capdavant de la Banque Gil de París.

Segueixen dues cases de veïns del passeig de Gràcia de Barcelona: la Casa Batlló (1905-7) i la Casa Milà (1906-10). Ambdues, projectades per Gaudí, i tota una munió d'arquitectes i industrials col·laboradors. La primera, un encàrrec Josep Batlló i Casanovas, industrial tèxtil, que vol fer una reforma d'una casa preexistent. La segona, coneguda com la Pedrera, finançada, sobretot, per Roser Segimon, la muller de l'empresari Pau Milà, que era vídua i havia heretat una gran fortuna de Josep Guardiola i Grau, el seu primer marit. Guardiola havia estat un innovador conreador de cafè a Guatemala.