Catalans al Pacífic

El Pacífic és la gran àrea del futur, ens diuen. Els famosos quatre dracs asiàtics de fa uns anys eren a les costes del Pacífic. Però dels BRICS, ni el Brasil, ni Rússia, ni l'Índia, ni Sud-àfrica són al Pacífic. Només la Xina (i, si es vol, la punta russa de Sibèria). Tot i això, l'economia del Pacífic ha d'interessar les economies dinàmiques d'Europa. Com la catalana. Aquest interès, però, no parteix de zero. Amb un xic de paciència, es poden anar trobant diferents proves de la presència històrica de catalans al Pacífic.

Per exemple, els viatges d'exploració del navegant i cosmògraf Francesc Galí, des d'Acapulco (Mèxic) fins a les Filipines i Macau (Xina), iniciats el 1584. Se'n coneixen detalls al llibre publicat en holandès (Amsterdam, 1590), anglès (Londres, 1596) i francès (París, 1610). Galí, tot observant molt atentament els corrents marins, va concloure que l'Àsia i Amèrica no estaven unides. Segons Humbolt, l'estret dit de Bering en honor del navegant danès Jonassen Bering (descobert el 1728, 154 anys després) hauria de tenir un altre nom: estret de Galí. Els navegants catalans (i els altres, és clar) sempre han buscat dreceres.

Les illes Filipines, seguint les pautes del model de sistema-món tutelat pel papat (amb els Borja) i pactat per Portugal, Castella-Lleó i Catalunya-Aragó (amb Ferran II), s'integrarien a l'Imperi Hispànic. La presència catalana a les Filipines ha tingut diversos vessants: 1) l'observació i la previsió meteorològica (en una regió assolada pels ciclons i els tifons), 2) la confecció d'un primer atles geològic de l'arxipèlag, 3) la descoberta i la fixació de les principals llengües indígenes (que, abans, no eren escrites), 4) la invenció, des de 1656 i a càrrec de Pere Espallargas, de màquines de filar per utilitzar com a fibra tèxtil l'abacà, 5) l'impuls d'una indústria basada en l'abacà que generaria, segons Norman G. Owen, “prosperity without progress”, i 6) la creació de la Companyia de Tabacs de les Filipines i la participació en la construcció dels primers ferrocarrils.

En canvi, la presència catalana a Tahití fou molt episòdica. Així i tot, durant uns anys, Tahití, que els anglesos havien denominat el 1767 King George, i els francesos, el 1767, Nouvelle Cythère, fou l'illa d'Amat. En honor no del rei d'Espanya, sinó del virrei del Perú: Manuel d'Amat i de Junyent. Amb Domingo Boenechea i Josep Amich al capdavant, Amat va organitzar, entre 1770 i 1774, cinc expedicions a Tahití i altres illes del Pacífic (com ara Rapa Nui, l'illa de Pasqua), amb l'objectiu de controlar un territori que anglesos i francesos volien fer seu. Amich, que havia estudiat a l'Acadèmia de Matemàtiques de Barcelona, confegí un informe sobre l'illa. Amb detalls com ara trobar “fantàstiques” les danses dels indígenes.

Si considerem Califòrnia com a formant part de l'àrea del Pacífic, és en aquesta macroregió on la presència catalana ha estat més intensa i més visible. Fins al punt que les llistes oficials de governants de Califòrnia comencen el 1769 amb dos dels directius de l'empresa Companyia Franca de Voluntaris Urbans de Catalunya: Gaspar de Portolà i Pere Fages (i, més tard, Pere d'Alberni). D'altra banda, Ginebró Serra, franciscà, ha estat declarat solemnement pare fundador de l'estat de Califòrnia.

La xarxa bàsica de les autopistes californianes segueix el traçat dels camins de ferradura entre les missions franciscanes, que foren un model de microciutat sostenible, que havia de permetre el pas d'una economia de pobles caçadors a una economia industrial-urbana (basada, en part, inicialment, en la construcció de fargues catalanes, que són el punt de partida de la moderna indústria californiana).

Menys coneguda, fins a la divulgació que n'ha fet Carles Camp i la Fundació d'Estudis Històrics de Catalunya, és la trajectòria empresarial de Francesc Marin i Grassi a Hawaii. Arribat a l'illa vers 1793, fou l'introductor de nombrosos conreus europeus. El 1813, començà a plantar, amb èxit, pinyes americanes a Hawaii!