Lideratges femenins

Golda Meir, Indira Gandhi o Margaret Thatcher són unes de les primeres dones que assoliren el lideratge i no precisament en entorns i situacions gaire fàcils. Més enllà del fet que fossin dones –que no és poca cosa en el món masclista del poder–, la seva petja no suposà un abans i un després als seus països. Hi havia ben poca diferència entre la seva forma de dirigir i la pròpia dels homes a qui havien succeït en el càrrec.

Diuen els especialistes que, quan les dones estan al capdavant d'empreses, institucions o governs, acostumen a aplicar estils de lideratge amb dosis més elevades de l'anomenada intel·ligència emocional. Per alguns, més optimistes, un lideratge femení més generalitzat seria una de les poques opcions amb possibilitats de fer-nos sortir dels atzucacs del nostre món; per d'altres, més pessimistes, el poder té més força que no pas el sexe de qui el posseeix, que es veu empès i transformat pels seus encanteris. El fet és que cada vegada hi ha més dones en posicions de lideratge a tot arreu i, en els estats europeus socialment més desenvolupats, ja és d'allò més normal. Tanmateix, no es tracta tant del gènere com de l'estil que apliquen per assolir els objectius del grup que dirigeixen. A Catalunya, les mogudes més grans i mediàtiques dels últims anys tenen noms de dona al darrere, com ara Carme, Muriel o Teresa, d'edats i procedències ben diferents. Parlen amb una cadència inequívocament femenina, sense prepotència ni estirabots; plantegen arguments amb la lògica de la racionalitat i l'energia de qui està convençut d'allò que diu; no defugen la mirada, ni els cal alçar la veu més que l'interlocutor; respecte i no pas menyspreu per la diferència; ni ombres d'amenaça, ni tampoc de por. Clar que, ben a prop, hi ha altres noms de dona com ara Alícia, Ana, Dolores, Esperanza, Rosa o Soraya...