Cultura fent mans i mànigues
Els equipaments culturals intenten pal·liar la retallada en les aportacions de les administracions obrint noves vies d'ingressos amb el mecenatge, el patrocini o el turisme
Les retallades han estat especialment sagnants en el capítol de la cultura, amb grans equipaments que durant els anys de recessió han vist minvar fins a un 35% el seu pressupost, amb reduccions dràstiques de les administracions públiques en la seva participació.
Això ha fet mutar el model de gestió de la gran institució cultural, que ara explora més senders per generar més recursos. A banda d'aplicar-se mesures d'austeritat, renegociant, per exemple, contractes en els serveis de manteniment de la infraestructura, s'observa un nou acostament al patrocinador, al qual ara se'l vol implicar més amb els projectes, tot mirant que el que se li ofereix encaixi perfectament amb la seva imatge de marca. El turisme, en espais com ara el Palau Nacional que allotja el MNAC o el Palau de la Música, és un flux important amb el qual han de comptar les institucions culturals. Amb el públic local, com bé saben diverses institucions, ja no s'hi val amb només anunciar la programació, cal anar a cercar-lo, a través de les xarxes socials, per implicar-lo i fer-lo fidel.
La nova realitat, incòmoda, també ha determinat un disseny i desenvolupament més imaginatiu del pressupost, en què ara s'ha de balancejar tot buscant quines són les propostes que poden oferir més ingressos o saber alternar activitats de baix cost amb d'altres que requereixen esmerçar més recursos, però que donen prestigi a la institució, atès que la reducció pressupostària, i això ho tenen clar totes les gerències, no pot determinar que decaigui el seu protagonisme en la difusió de la cultura.
Un pla per duplicar l'aportació dels particulars
L'adequació del Gran Teatre del Liceu als temps d'escassedat passa per “aconseguir més eficiència en els processos, sense rebaixar la qualitat”, segons fonts del teatre, que té a la seva disposició la pròxima temporada un pressupost de 39 milions -un 8% menys que la passada- dels quals 18,49 milions són aportacions de diverses administracions: Generalitat (8 milions), Ministeri de Cultura (6,5), Ajuntament de Barcelona (2,5) i Diputació de Barcelona (1,49). Totes aquestes vies de suport han tingut retallades, la més destacable de les quals és la del govern estatal, que ha passat d'aportar 9,79 milions a 6,5 milions. Cal recordar que el Liceu ha reduït en cinc anys el seu pressupost un 31%, cosa que l'ha obligat a demanar un crèdit per posar ordre a la tresoreria. Per surar en la conjuntura desfavorable, el Liceu compta amb la seva capacitat de recaptació a taquilla, amb 14,4 milions la darrera temporada, amb un meritori 5,17% d'increment, 710.000 euros, quan a Catalunya els teatres havien perdut un 25% en venda d'entrades, segons Adetca, l'associació que aplega els empresaris teatrals. “El nostre gran actiu són els 15.452 abonats, després de la suma en la darrera temporada de 1.450 abonats, “cosa que ens demostra que el liceista no dóna l'esquena al teatre”. L'aportació dels particulars al Liceu, que amb 5,2 milions no és pas menyspreable, és el múscul financer que caldrà potenciar: segons el pla estratègic de viabilitat 2014-2017, en cinc anys cal duplicar aquesta aportació, obrint tot el ventall: “patrocinadors, mecenes, patrocini internacional i micromecenatge.” També caldrà potenciar el lloguer de l'espai, que amb 671.000 euros l'any passat va minvar un 10%. Un pla que té com a missió evitar, el juny del 2014, un ERO temporal que afectaria part dels 351 treballadors. Per atreure el gran públic, el Liceu programarà grans obres de repertori, com ara Tosca i La Valquíria, sense abandonar apostes de risc. També potenciarà encara més la coproducció, “tot i mantenir la vocació de producció pròpia”, amb exemples com ara Maria Stuarda, de Donizzetti, en què el Liceu col·labora amb el Covent Garden de Londres, el Teatre de l'Òpera de Varsòvia i el Théâtre dels Champs Elysées, de París.
Aprofitar les possibilitats d'un espai singular
El Teatre Nacional de Catalunya (TNC) juga amb uns migrats 9,9 milions, amb una aportació escurçada de la Generalitat, de 7 milions, que abans de la crisi eren 12. La directora executiva, Mònica Campos, remarca: “Hem d'afegir com a handicap la baixada dels ingressos a taquilla, quan havíem estat dels de més ocupació.” El TNC ha baixat del 70% al 63% en ocupació, o de 170.000 a 140.000 espectadors. A banda d'entrar en guerres de preus en portals d'internet, per tirar del consum, el TNC ha gestionat la casa interiorment: “Hem renegociat contractes de manteniment, amb empreses de neteja o seguretat, hem canviat la lluminària per abaratir el rebut de la llum o hem fet més flexible la plantilla de 128 treballadors.” Per obtenir més ingressos, la direcció del TNC s'està escarrassant a esprémer les possibilitats de l'espai singular en què s'ubica: enguany hi han tingut lloc 45 esdeveniments (presentacions de producte, celebracions, etc.), quan el 2012 van ser 22. “Així mateix, amb l'eina de les xarxes socials, ara treballem més el màrqueting que la publicitat simple, tot cercant nou públic, que fidelitzem”, assegura Campos. Els equips artístics també s'hi posen, i “els directors veuen que cal fer escenografies més modestes”. A més, la Sala Petita ja no és una sala polivalent, per tal de no gastar en hores de tècnics.
Pressupost pensant què pot generar més
El Palau de la Música Catalana comptarà 11,6 milions per a la seva activitat, amb un suport públic del 14,3%, migrat. Per cobrir la minva de les subvencions, el seu director, Joan Oller, explica: “Hem d'insistir en el futur immediat en les vies que s'incrementen, com ara les visites de turistes, ara el 21,7% dels ingressos, i les entrades, el 19,5%.” El mecenatge, amb un 18,8% de participació (2,2 milions el 2014) ha estat estable en els darrers exercicis: “Hem estat capaços de substituir els patrocinadors que cessaven per d'altres, i ara hem obert la via de la donació individual.” Oller creu en un nou model de gestió: “És obsolet tenir un pressupost i gastar, cal fer una proposta pensant què et pot donar més ingressos.” Òbviament, cal buscar en la proposta artística un bon balanç: “Cal que sovintegin recitals de piano, que surten més a compte, per compensar el dèficit que se'ns pot generar si convidem la Filharmònica de Berlín.” Els lloguers d'espais a tercers [el 17,1% dels ingressos] ha patit la pujada de l'IVA al 21%, “una autèntica bajanada”, segons Oller, que ha desanimat els promotors de concerts. En els darrers exercicis ha augmentat la partida de l'Orfeó Català i l'escola coral. “És així com hem aconseguit que l'Orfeó hagi pogut anar a Viena a fer un concert.”
Fer un vestit a mida a les empreses
Nou milions és el llindar; més avall no se sosté el model del CCCB”, explica Elisenda Poch, gerent d'aquest espai generador d'experiències culturals innovadores. La institució, amb un 85% de cabals públics en el seu pressupost, havia arribat a disposar de 12 milions. “Tocar més el pressupost posaria en perill la nostra producció pròpia, i nosaltres no hem estat mai un simple contenidor.” Un 15% dels recursos s'assoleixen via entrades i les concessions de botiga i restaurant. “Ara el gran repte és una nova forma d'adreçar-nos al sector privat, ara ja no es tracta de vendre publicitat i prou, has de fer un vestit a mida a l'empresa, fer-li veure que allò encaixa a la marca.” Col·laboració és el nou paradigma per als equipament culturals: “El patrocini convencional no creixerà, s'estilaran més fórmules de col·laboració en què, de vegades, l'empresa no fa aportació en diners, sinó en el seu producte o servei.” A coproduir, el CCCB fa anys que hi està avesat, amb exemples com ara l'exposició dedicada a Pasolini, amb socis francesos, italians i alemanys, i en el futur s'hi vol aprofundir. Una institució que experimenta en tots els àmbits de la cultura, “també ha d'explorar com establir aliances amb empreses del món cultural, com ara una editorial que vulgui presentar un llibre nou
Buscar nous públics als països emergents
Ens hem hagut d'establir en un nou paradigma: contenir la despesa estructural i reduir al màxim el cost de la programació”, explica Josep Maria Carreté, gerent del Museu Nacional d'Art de Catalunya (MNAC). Davant la nova realitat -un pressupost que ha minvat un 35% del 2010 ençà-, assegura: “Cal fer créixer la visió comercial del MNAC, captar públics nous, i per això hem creat una unitat enfocada a presentar el museu als públics dels països emergents.” Així, s'ha viatjat a la Xina per donar a conèixer el museu. La institució, per tal de superar els 4 milions d'ingressos, també preveu esprémer les terrasses del museu o el lloguer d'espais. A banda de serveis innovadors, com ara visites VIP monitoritzades fora de l'horari normal, s'han esmerçat esforços per reforçar la unitat de mecenatge, que el 2013 ha generat 600.000 euros. “Ara integrem més les empreses en els projectes, i això ens ha permès obtenir nous patrocinadors.” Amb un 50-60% de visitants turistes, un altre objectiu “és créixer per aquí, en ofertes per a grups”. I per comprar obra, el micromecenatge: La pregària, de Marià Fortuny, s'ha adquirit per subscripció popular: 250 donants han aportat 45.000 euros.
Músics locals per omplir la sala de concerts
Amb la nova realitat, un pressupost que ha minvat un 50% respecte dels temps precrisi“s'ha acabat contractar concerts a caché, limitar-te a pagar el que et demanen, ara cal cercar fórmules com prestar l'espai i la recaptació, a canvi de res, o sufragar parcialment el cost de l'espectacle”, segons diu Purificació Tarrado, directora de l'Auditori Municipal Enric Granados, de Lleida. A banda d'implementar una política de preus ajustats, per sota dels 30 euros, i descomptes diversos, hom atreu el públic amb una “aposta pels músics del territori, que tenen una gran capacitat de convocatòria.” L'auditori acull grups residents, que a canvi ofereixen actuacions. L'Enric Granados ha aconseguit mantenir els patrocinis de l'Orquestra Julià Carbonell i el concurs de piano Ricard Viñes.
Fer de Girona una capital dels festivals musicals
No reduir l'activitat precisament per no perdre públic”, exposa com a divisa de l'Auditori de Girona Coralí Cunyat, presidenta del comitè executiu i regidora de Turisme i Comerç de l'Ajuntament de Girona. En la perspectiva de convertir la ciutat en un referent del circuit de festivals musicals, “s'ha fet un esforç a reduir les despeses de funcionament i fins i tot renunciar a marge.” Així, s'ha minvat la despesa en serveis com seguretat o venda de taquillatge, “serveis que no tenen impacte en l'activitat central, els concerts, que s'han incrementat el 2012 i el 2013.” En el vincle amb les empreses, “més que el mecenatge, treballem la línia de vendre paquets d'entrades a les empreses, que les regalen als seus treballadors, i així fem difusió de la cultura.” També s'ha treballat, tot i que ara costa, més l'esponsorització per un únic concert. No hem d'oblidar que l'espai és a més palau de congressos, i “l'activitat congressual ha de generar ingressos per donar suport a la cultura.” El 2013 ha estat un any de creixement en congressos i també en activitat de més petit format com ara jornades o presentacions.
Més metres quadrats per atreure nous públic
Perdre un milió de pressupost cada anys empeny a la reflexió i a fer canvis. El Museu d'Art Contemporani de Barcelona (MACBA), ara es planteja en un pla estratègic que l'aportació pròpia del museu al pressupost passi del 15% al 40%, en cinc anys, després que aquest any ja s'hagi passat a un 78/22. En aquest full de ruta, com explica Joan Abellà, gerent del MACBA, és atreure més públic local -ara el 80% dels visitants són turistes- “i això es fa organitzant activitats com xerrades, conferències, música, dansa, etc..ara que se'ns ha cedit l'espai del FAD, i això ens dóna moltes possibilitats.” Activitats per a joves i gent gran, nous públics per configurar un cercle virtuós: “si atreus més gent, compren més coses a la botiga, que ara la reubiquem al museu per donar-li més visibilitat, o consumeixen a la cafeteria que podríem obrir.” Així mateix, “volem esprémer el lloguer d'espais, amb més congressos i convencions.” La Fundació MACBA, que s'encarrega de recaptar diners de les empreses per a la compra d'obra, “ara haurà de cercar també patrocini per a activitats del museu.” Com afegeix, “cal fer un canvi de xip brutal, i si Pirelli finança art contemporani, no se'ns ha de caure els anells si els truquem.” En aquest sentit, ja s'han aconseguit convenis amb Fundació Banc Santander i Acsa. I potenciar la internacionalització: “coproduir les exposicions amb altres museus internacionals permet portar la marca a fora, que guanya així valor.” En paral·lel, el MACBA seguirà sent impulsor de l'art, tot encarregant obra a artistes amb potencial.