14-D Paràlisi total
Fa vint-i-cinc anys, CCOO i UGT van convocar la vaga general amb més seguiment de la història
El malestar social i la unitat d'acció sindical van ser determinants per plantar cara a un Felipe González que s'havia tornat “insensible”
“Aquell dia fins i tot es van aturar els rellotges”: vint-i-cinc anys després, Julián Ariza rememora per a El Punt Avui la vaga general del 14-D com un gran triomf de la societat civil enfront d'un executiu de Felipe González que, si bé duia penjada l'etiqueta d'esquerres, a l'hora d'aplicar les receptes, ja feia massa temps que havia oblidat els seus orígens: “S'havia tornat un govern insensible i prepotent.” “Es percebia un creixement econòmic, però els seus fruits no es distribuïen”, hi afegeix. Membre destacat de la direcció de CCOO, el veterà sindicalista, de 79 anys, repassa la jornada com la d'un èxit col·lectiu que es va iniciar a mitjanit amb una fita inèdita: el senyal de TVE es va apagar. La pantalla en negre és una de les imatges que ha quedat per a la història, però segons sosté Antón Saracíbar, secretari d'organització de la UGT en aquella època, el punt d'inflexió va ser l'aturada dels serveis públics.
Sense els transports, les ciutat es va paralitzar: “Hi va haver milers d'assemblees informatives; es va organitzar molt bé”, subratlla Saracíbar, de 72 anys, que en aquell moment era també el president del comitè de vaga. Tant és així que durant hores els carrers van quedar buits i els comerços, amb les persianes avall. Hi havia un ambient de fort malestar social que va portar a la convicció que calia enviar un missatge clar al llavors ministre d'Economia Carlos Solchaga: “Ja n'hi ha prou de polítiques neoliberals.” El 1988, l'atur afectava tres milions de persones i més de la meitat no tenia cap mena de cobertura. Les pensions estaven sota mínims i molts jubilats encara no rebien cap ajut.
Aquest era el panorama general en el període anterior a la vaga: un país sacsejat per reconversions i per la falta d'horitzó d'una part de la població (sobretot la juvenil) i un govern al qual s'atribuïa que presumia que a Espanya era on es podia guanyar “més diners en menys temps”. Els sindicats afirmen que van tenir una actitud lleial i de col·laboració amb l'executiu de González, però a poc a poc es van anar carregant de raons fins a gestar-se la vaga. El detonant va ser la imposició del contracte de reinserció laboral per als més joves, però la clau per al seu important seguiment va ser la “unitat d'acció” de les dues grans centrals sindicals, “que van saber encertar les reivindicacions”. “Al cap i a la fi, exigíem que després d'anys de sacrifici, el govern pagués el deute social”, explica Saracíbar.
El PSOE aixeca un mur
CCOO i la UGT havien tingut una relació complicada des de la Transició. I la proximitat dels de Nicolás Redondo al PSOE els allunyava encara més. Però, a mesura que avançava el mandat de González, es van anar establint ponts de diàleg. La relació de la UGT no era “amb el partit, sinó amb un projecte social” i en aquells moments el PSOE havia aixecat un mur davant les reivindicacions del sindicat germà.
L'àmplia repercussió de la vaga, de fet, va sorprendre l'executiu de González –que confiava en el seu fracàs– alhora que obria unes profundes ferides entre dues organitzacions que compartien fundador, Pablo Iglesias, les quals van trigar força anys a cicatritzar. Les relacions no es van acabar de normalitzar fins que el PSOE de Rodríguez Zapatero no va recuperar el poder. “No va canviar la política econòmica”, però el PSOE va entendre el toc d'atenció, afirma Saracíbar. El contracte juvenil es va retirar i, en anys successius, es van impulsar les pensions no contributives, es va millorar l'entorn laboral dels funcionaris i els treballadors del camp i la cobertura dels aturats.
Efectes a La Moncloa
De portes endins, es diu que a La Moncloa hi va haver altres conseqüències mai confessades: hi ha qui garanteix que González va pensar a dimitir o, si més no, a avançar les eleccions. Al cap i a la fi, vuit milions de treballadors (el 90% de la població activa) li havien plantat cara.
