Gran angular

1714: abans i després

La més gran de les pèrdues que va sofrir Catalunya com a conseqüència de la derrota de 1714 va ser, en la meva opinió, la d'un projecte polític que, en el transcurs de més de 400 anys, des de les Corts de 1283 fins a les de 1706, havia elaborat un sistema de govern representatiu que, amb la democratització que havia culminat en les Corts de 1706, figurava entre els més avançats i democràtics d'Europa.” Aquestes foren les primeres línies de la conferència inaugural del professor Josep Fontana i Làzaro (doctor honoris causa de les universitats de Girona, Rovira i Virgili i Valladolid) al simposi Espanya contra Catalunya iniciat el 12 de desembre de 2013. La conferència sencera es pot sentir (i veure) en una gravació per a Youtube penjada a la xarxa d'internet per l'Institut d'Estudis Catalans. En el camp acadèmic, els 39 minuts més ben aprofitats dels últims anys. Un consell: no perdin l'oportunitat.

Gràcies al seu sistema de govern representatiu, abans de 1714, l'economia/societat catalana tendia a assemblar-se a l'anglesa i/o l'holandesa, que eren a la punta del progrés. La política no ho és tot, però, sembla clar que té una gran influència sobre l'economia. Just abans de 1714, tant el rei francès d'Espanya, Felip V, com el rei austríac d'Espanya, Carles III, havien convocat, al 1702 el primer i al 1706, el segon, el Parlament català. Amb molt bons resultats per a tothom. Però, quan Carles III esdevingué Karl VI, emperador del Sacre Imperi Romanogermànic, marxà a Viena, i el sistema polític català fou derrotat per l'exèrcit castellanofrancès, després d'una resistència admirada a tota Europa.

Després de 1714, la monarquia absoluta de Felip V basà la seva implantació a Catalunya en el seu exèrcit d'ocupació, que havia d'ésser finançat amb els impostos que havien de pagar els habitants del país ocupat. S'hi afegí la confiscació dels béns dels 15.000 nobles i dels burgesos catalans austriacistes que s'havien exiliat a diferents punts de l'Imperi: a Milà, Nàpols, Viena.

Els vells impostos eren els que, fins 1714, recaptaven la Generalitat, i el Consell de Cent. Aquests impostos eren el dret de bolla, sobre la producció i venda de teixits de llana, lli i cotó, i el dret d'entrades i eixides, sobre les operacions del comerç exterior català. Aquests impostos se seguiren pagant. Però ja no anirien al banc públic català (dit Taula de Canvi) que depenia del municipi de Barcelona (el Consell de Cent) i que feia, també, de banc de la Generalitat, car havia estat suprimit. Ara, anirien a les arques de la monarquia borbònica.

Com que l'exèrcit d'ocupació era molt gran –i molt car-, el govern dictatorial de Felip V, a més d'apropiar-se dels ingressos de la Generalitat, va introduir nous impostos. Indirectes, com l'impost al consum de sal, tabac i altres productes, i directes, com els allotjaments (per pagar la llenya, la llum, la palla, etcètera, de l'exèrcit), i el Cadastre que gravava tant els béns immobles, com els ingressos d'industrials i jornalers.

Els ingressos que la monarquia volia obtenir amb el Cadastre foren una xifra total idèntica a la que pagava la molt més poblada Castella que calia distribuir per poblacions, individus i famílies. Segons Joaquim Nadal i Agustí Alcoberro, en conjunt, els impostos pagats pels catalans al 1723 s'havien multiplicat per 7,3 vegades. Així i tot, no serien suficients, ens diuen, per pagar tota l'enorme despesa militar.

Ara bé, contra tota previsió, sorprenentment, l'embranzida econòmica catalana iniciada, amb un govern representatiu propi al segle XVII, va continuar al segle XVIII. A desgrat de l'ocupació militar, la supressió de la Generalitat, el Consell de Cent, la Taula de Canvi i totes les universitats, i de la imposició del Cadastre.

Aquest fenomen extraordinari ha mogut, lògicament, des de ja fa molts anys, l'atenció dels estudiosos. Abans i després del llibre de Pierre Vilar. Les claus explicatives són: la superespecialització productiva (aiguardents, indianes, paper, claus, teules, rellotges, farina) i, després de la descoberta d'Amèrica, una gran ampliació dels mercats de la indústria catalana (de la Mediterrània a l'Atlàntic).

Dos Consells

Alguns dels exiliats catalans a Viena seran al capdamunt de dos consells governamentals de l'Imperi Austríac. Antoni Folch de Cardona-Borja serà qui presidirà, entre 1714 i 1725, el Consell d'Espanya (que reunia Nàpols, Sicília i el Milanesat, els antics territoris italians de la Corona catalanoaragonesa). Josep de Cardona i Erill, entre 1717 i 1729, i Joan A. Boixaderes, a partir de 1729 i fins 1740, presidiran el Consell de Flandes (que correspon als territoris del que més tard seran Bèlgica i Luxemburg).



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.