Massa mals crònics per a una reforma

És aviat per avaluar les incidències de la reforma laboral a l'hora d'incentivar l'ocupació perquè la generació d'aquesta depèn més de l'evolució econòmica que no pas de la normativa contractual. No obstant això, les patronals veuen amb cert optimisme el futur més immediat. Javier Ibars, director de Relacions Laborals de Foment del Treball, afirma que previsiblement l'augment del PIB necessari perquè es comenci a crear ocupació -tradicionalment, s'ha parlat d'un 2%-serà més petit. “El marc laboral és més flexible i les empreses tenen més fàcil la contractació. El que abans les frenava de contractar ha desaparegut”, afirma la directora de relacions laborals de Pimec, Jana Callís.

Amb una diagnosi oposada, els sindicats critiquen que les expectatives en ocupació no han millorat. “No hi ha més ocupació, la poca que hi ha es reparteix entre més persones”, assegura José Cachinero, de CCOO. Cachinero creu que no es generaran llocs de treball fins que el consum intern es reactivi, i això no passarà, diu, si es rebaixen els salaris i les feines són més precàries, que és, segons ell, el que succeeix. Des de la UGT, Camil Ros adverteix que això fa que es lligui directament treball amb pobresa, un risc que la UE assenyala.

En una línia similar, l'economista i membre del Seminari Taifa Elena Idoate avisa que els empresaris no contractaran fins que tinguin més demanda i vegin que poden produir més. “I les bases perquè això passi no es donen”, diu. “Aquesta reforma provoca més austeritat, i això deprimeix l'economia.L'ocupació generada quan els empresaris en puguin crear serà en condicions més precàries”, hi afegeix. “S'estan generant llocs de treball precaris”, afirma també la professora de dret d'ESADE i exsecretària d'Ocupació, Esther Sánchez, que adverteix que aquest tipus de feines no permet una recuperació “robusta i solvent”.

Els economistes Raül Ramos i Sergi Jiménez coincideixen que és millor que la gent treballi, encara que sigui en precari, que no pas que estigui a l'atur. No obstant això, Jiménez creu que, quan millori l'economia, s'ha de començar a parlar d'ajustaments per evitar el risc de precarització del mercat de treball.

Un dels punts fonamentals de la reforma era impulsar les mesures de flexibilitat interna per evitar les de flexibilitat externa, és a dir, els acomiadaments. Esther Sánchez assegura, però, que totes dues han conviscut i que no hi ha hagut una substitució. Idoate tampoc creu que, per se, aquestes mesures hagin ajudat a salvar empreses i llocs de treball. “Si una empresa no produeix i no ven, no sobreviu gràcies a la flexibilitat interna”, afirma. I recorda que aquest tipus de mesura també han estat aplicades per companyies amb beneficis.

Per CCOO i UGT, la prova que les mesures de flexibilitat no han estat garantia per salvar llocs de treball és el fet que la taxa d'atur a l'Estat ha passat del 22,86% al 26% en l'any i mig d'aplicació de la normativa laboral impulsada pel PP.

El dubte és si aquest escenari hagués estat pitjor sense la reforma. El professor de la UB Raül Ramos relaciona la desacceleració en la destrucció d'ocupació en els darrers mesos amb l'ajustament salarial que hi ha hagut i que està directament lligat a aquestes mesures de flexibilitat interna (a més de tenir a veure amb el fet que una taxa d'atur alta empeny les retribucions a la baixa). Ramos recorda que l'informe de l'OCDE sobre la reforma laboral conclou que la flexibilitat interna ha ajudat a reduir els acomiadaments col·lectius.

Per Sánchez, en canvi, el fet que les darreres dades de l'EPA presumeixen una desacceleració de la destrucció d'ocupació s'explica per factors macroeconòmics i microeconòmics i no es pot vincular directament a les mesures de flexibilitat. “Després de quatre anys d'ajustaments, el quart no ho és tant”, comenta.

Manel Hernández, soci de Sagardoy Abogados, assegura que les dades de l'atur sí que haguessin sigut més negatives si no s'hagués aprovat la reforma. Segons Hernández, les empreses han recorregut a mesures per modificar condicions que abans no es podien modificar, i això ha evitat acomiadaments. Una visió que comparteixen les patronals catalanes. “Si no hagués entrat en vigor, s'hagués destruït molta més ocupació”, afirma Jana Callís. Javier Ibars conclou que la reforma laboral ha suposat “un fre a la destrucció d'ocupació”.

Si hi ha una característica endèmica del mercat de treball espanyol que el diferencia respecte als del seu entorn és la dualitat, un fenomen que, segons tots els experts, incideix negativament sobre la productivitat econòmica i genera injustícia social.

Quan, amb el desenvolupament vertiginós del mercat immobiliari i la construcció, la contractació va augmentar de forma exponencial, la majoria dels nous llocs de treball eren temporals. Amb una feina menys protegida, els treballadors temporals van ser els primers a anar al carrer quan es van començar a notar els símptomes de la crisi.

Per això, els organismes internacionals han animat repetidament l'Estat espanyol a atacar la dualitat. I la reforma laboral pretenia fer-ho amb la introducció d'una nova modalitat contractual: el contracte de foment del treball per a emprenedors. Es tracta d'un contracte indefinit, però que estableix un període de prova d'un any. Un temps que, per a alguns economistes com ara Sergi Jiménez “és una bogeria”.

Segons Jiménez, la combinació de les modalitats contractuals i l'abaratiment de l'acomiadament ha contribuït al fet que hagi augmentat la temporalitat. De fet, gairebé el 90% dels nous contractes que es van fer l'any 2013 eren temporals. Aquest professor de la UPF i membre del col·lectiu d'economistes Fedea, apunta que el contracte únic pot ser una solució a la dualitat. Aquest, però, no agrada ni a sindicats ni a empresaris. Jiménez ho atribueix al fet que els primers estan liderats per persones amb contractes molt protegits i que els segons, per la seva banda, volen tenir treballadors amb condicions precàries.

L'advocat Manel Hernández insisteix que els empresaris han optat per les mateixes modalitats de contractació predominants abans de la reforma. “Si es creen noves fórmules i es rebaixa la indemnització per acomiadament i continuen predominant les mateixes figures és que no s'ha encertat”, diu. Hernández recomana que es limitin les opcions temporals a situacions molt específiques, i que s'impulsi un contracte indefinit amb un acomiadament per causes justificades i amb una indemnització progressiva segons l'antiguitat.

És el terreny en què més inseguretat jurídica s'ha generat. Hi ha influït, d'una banda, el fet que s'eliminés l'autorització administrativa per aprovar els ERO. Aquest requeriment, tot i ser criticat perquè sovint suposava un alentiment dels processos, facilitava els acords gràcies al paper de mitjancer de l'administració i, a més, suposava un filtre pel que fa a la forma. Pimec, per exemple, troba a faltar aquesta figura, sense la qual, segons la seva responsable de relacions laborals, pot augmentar la tensió entre empresaris i treballadors.

A més, hi ha hagut una judicialització del tema perquè molts dels expedients que han arribat als tribunals han estat rebutjats per defectes de forma. I això genera una incertesa jurídica que, segons Jana Callís, fa que els empresaris no sàpiguen com actuar.

D'altra banda, la reforma ha suposat -o havia de suposar- la fi de la ultraactivitat dels convenis col·lectius. El 8 de juliol del 2013 estava marcat a l'agenda com a la data en què caurien els convenis que no es renovessin amb acord, un fet que generava temors. La realitat, però, ha estat que molts dels convenis amenaçats es van renovar, encara que amb rebaixes de les condicions laborals. I en els casos que van caure, s'ha entrat en un terreny judicial en què encara no s'ha dit l'última paraula.

Els sindicats han portat als tribunals els convenis decaiguts i aquests han estimat que, si hi havia clàusula d'ultraactivitat, aquesta encara és vigent i, per tant, no poden decaure. En el cas dels convenis sense clàusula, la situació és diferent. Però, en cap dels dos casos, hi ha hagut encara un pronunciament per part del TS o el TC, per tant, no hi ha jurisprudència. De manera que, tot i que l'amenaça de la pèrdua d'ultraactivitat sí que ha desencallat molts convenis, també és cert que s'ha generat una inseguretat jurídica encara no resolta.

“S'ha eliminat el paper vertebrador de la negociació col·lectiva en favor de l'imperi de la llei i l'empresa”, resumeix l'exsecretària d'Ocupació de la Generalitat. El catedràtic de dret del treball i seguretat social de la UAB Eduardo Rojo hi coincideix: “Hi ha hagut un debilitament de la negociació col·lectiva com a eix bàsic de les relacions laborals en el si de les empreses.”