en plural
com s'han de calcular les balances fiscals?
I què pesa més, el territori o les persones?
DEBAT. Ángel de la Fuente i Marta Espasa s'enfronten a un cara a cara sobre quin ha de ser el mètode de càlcul de les balances fiscals i sobre el que aquestes expliquen de l'origen del dèficit català
Encara falta més d'un mes per conèixer els resultats dels Comptes Públics Territorialitzats (CPT), les balances fiscals que ultima un equip de tres economistes designat pel Ministeri d'Hisenda i comandat pel recercador del CSIC Ángel de la Fuente, però l'expectació no pot ser més gran. Com sol passar amb el titular d'Hisenda de l'executiu espanyol, l'anunci del nou estudi es va feren un moment més que discutible -durant la convenció del PP a Catalunya- que no va fer sinó ajudar a polititzar encara més la qüestió. Les declaracions sobre si la informació de les balances fiscals tal i com s'havien calculat abans eren una mena d'arma en mans dels nacionalistes catalans encara va enterbolir una mica més el debat, i la rectificació posterior del ministre Montoro anunciant que a més dels CPT es publicaran les balances fiscals territorialitzades ha acabat per confirmar que hi ha xifres que traspassen la pura anàlisi científica.
En aquest context L'Econòmic ha volgut reunir el professor De la Fuente amb una altra de les expertes en balances fiscals més reconegudes a l'Estat, la professora d'hisenda pública de la UB Marta Espasa, membre alhora del consell consultiu del govern català, el CAREC, per tal d'analitzar què vol dir que hi hagi diferents maneres de calcular les balances fiscals.
Flux benefici.
I segons avança l'economista els CPT posaran de manifest que només un terç del saldo fiscal, del dèficit fiscal en el cas de Catalunya, s'explica pel sistema de finançament, mentre que els altres dos terços provenen de la banda dels impostos, “perquè lògicament als llocs on el nivell de renda és més elevat es paguen més impostos”. Aquest repartiment de la càrrega no convenç Marta Espasa. “Em sembla que dir que només un terç ve del sistema de finançament és molt poc.”
La professora de la UB veu amb bons ulls l'aposta de l'equip de Montoro per desagregar al detall les xifres, “quanta més informació i transparència, millor”, afirma, però es mostra crítica amb el fet que els CPT apostin només per les dades en base al flux benefici. “Jo sempre he entès les balances fiscals com un instrument per mesurar la redistribució territorial feta per l'actuació d'un govern central, i el que mesura l'impacte econòmic sobre un territori d'aquesta actuació és el mètode flux monetari”, destaca Espasa.
De nou, torn de rèplica. De la Fuente nega la major, “aquest és l'argument de l'excusa oficial però ni tan sols és veritat”. L'economista defensa que hi ha moltes despeses que generen l'impacte econòmic no on es fan, sinó on es produeix el bé en qüestió. “Un exemple molt clar són els medicaments, l'administració fa la despesa en els ciutadans però qui se'n beneficia en darrera instància són Catalunya i Madrid que és on estan els laboratoris farmacèutics que produeixen els medicaments”.
De la Fuente rebutja que es pugui territorialitzar i que tingui sentit calcular l'impacte econòmic d'una determinada política sobre les diferents regions. Espasa busca un exemple per demostrar justament el contrari. “Pensem en l'acadèmia militar de Talarn (al Pallars Jussà); a Tremp estan encantats perquè els genera un impacte econòmic, l'altra cosa seria preguntar-se si els ciutadans de Talarn estan igual de protegits que els d'un altre lloc, però el que està clar és que es queixaran molt si Defensa tanca l'acadèmia.” Això, replica l'economista del CSIC, “hauria de ser una consideració de segon ordre, les decisions dels govern respecte a Defensa no es fan en funció de l'impacte econòmic sinó d'on es considera que hi ha més amenaces per a la seguretat, per això l'exèrcit espanyol està enfocat cap al sud”. Però més enllà de quin és el criteri en base al qual es fan les polítiques i les despeses, l'actuació dels governs, defensa Espasa, “tenen un impacte territorial, tot i que l'objectiu no sigui d'entrada redistributiu, i aquest impacte s'ha de conéixer”.
Un altre tema és l'efecte capitalitat. De la Fuente admet que el mètode de càlcul del flux benefici dilueix l'efecte d'una administració centralitzada que localitza a Madrid la seu de la majoria d'organismes oficials. “No nego que ser la capital tingui un pes, si la capital no estigués on està Madrid seria un altre poble manxec, però en algun lloc s'ha de posar”. I a l'hora d'avaluar si el pastís està ben repartit i si el govern actua de manera raonable, afegeix “no es pot fer amb aquesta lògica”.
A diferència del rebuig que mostra De la Fuente pel mètode del flux monetari, Espasa parla dels dos mètodes de càlcul com a complementaris, si bé alerta de l'arbitrarietat que segons ella pot generar l'anàlisi en base al benefici. “Com imputem aquest benefici? Una subvenció a l'oli d'oliva, per exemple, qui beneficia més, el pagès o qui compra l'oli? Els assignem un 50% a cada un o fem un 80% 20%? Resulta massa discrecional.”
El debat entre el flux benefici o el flux monetari té molt a veure també amb on es posa l'accent de l'anàlisi, i si es fa sobre l'individu o sobre el territori. Per al coordinador del grup dels CPT, “el territori no existeix, només la gent que hi viu”. Plantejar doncs les balances fiscals com una comparativa entre regions no té sentit. “Aquesta no és la pregunta, la pregunta ha de ser si estan ben repartides les càrregues i els beneficis”, apunta. Espasa replica. “Però és que les persones viuen en un territori i en funció de com estigui tractat aquest territori afectarà d'una manera o una altra aquestes persones.”
L'experiència internacional.
Però en aquest punt el responsable dels nous CPT no està disposat a fer cap concessió. De la Fuente només admet l'interès per publicar les balances fiscals en base al flux monetari “si el que es vol és que la xifra del dèficit et surti més alta”. I de fet, apunta aquest economista del CSIC, el que importa no és la xifra, la suma total, sinó cada un dels seus components. A més, De la Fuente nega que es pugui avançar que la xifra d'aquest saldo fiscal per a Catalunya en els CPT sigui d'11.000 milions d'euros. “Jo no he donat cap xifra, només he avançat que el resultat no diferirà gaire del que apuntaven les balances fiscals del 2005 en base al flux benefici”, destaca l'economista.
El que té clar De la Fuente és que les dades no donaran arguments per defensar que Catalunya pateix un problema d'infrafinançament. “Catalunya està en la mitjana espanyola de finançament per habitant ajustat i a mi estar en la mitjana no em sembla estar maltractat.” Això sí, De la Fuente admet que “no té sentit i cal corregir” que Catalunya perdi posicions per l'anivellament. “Passem de la tercera posició en termes de capacitat fiscal, és a dir, pels ingressos que som capaços de generar amb els nostres impostos, a la desena posició després d'aplicar una sèrie de fons que en la seva majoria només tenien el sentit d'acontentar tothom”, indica Espasa. Però acceptant que la caiguda de posicions no resulta acceptable –“el normal és que si jo guanyo més que tu abans d'IRPF això segueixi sent així després”, admet De la Fuente–, les opinions sobre els efectes de l'anivellament tornen a ser dispars. Per a l'economista del grup de Montoro està bé buscar una igualació completa “perquè tots els ciutadans hem de tenir dret a uns serveis bàsics iguals”. Per a Marta Espasa aquest sistema “desincentiva els territoris receptors de voler millorar”.
Els dos economistes agafen aire. Saben, especialment De la Fuente, que quan d'aquí a un mes publiquin els CPT la polèmica es tornarà a disparar.
Pugna intensa però amb ‘fair play'
Ángel de la Fuente i Marta Espasa no són precisament dos desconeguts. Al cap i a la fi tampoc no hi ha tants experts a l'Estat que hagin destinat bona part de la seva recerca a l'estudi de les balances fiscals. Són vells coneguts i saben bé quins són els arguments que es trobaran al davant, allà on poden coincidir i, sobretot, allà on no es posaran d'acord. Perquè punts de discòrdia n'hi va haver molts, però sempre amb respecte. Aquell respecte que sovint es perd quan qui parla són els polítics. El mateix que ha fet que un exercici de transparència que hauria de ser de normalitat en una democràcia, s'hagi convertit en una mena de circ.