Un vot de confiança per als joves

Des que va començar la crisi, el nombre de joves que han marxat a l'estranger per guanyar-se la vida ha augmentat més d'un 40%; en termes absoluts, superen els 50.000. No són pas pocs. És una descapitalització que un país com el nostre no s'hauria de poder permetre. No és que els joves tinguin ganes de veure món, és que, per a molts, és l'única opció viable. Si romandre a casa significa haver-se d'afegir la llista dels desocupats, haver de treballar amb contractes precaris i sous miserables o bé exercir funcions per a les quals estan formats en excés, mentre viuen –si no és a casa dels pares– al nivell de costos de l'Europa desenvolupada, tocar el dos és, en realitat, una decisió més que raonable.

Si, a més, són noies, han d'afegir-hi la condemna a haver de renunciar a més d'un 20% –de mitjana– del sou que tindrien si fossin nois. Tot un panorama...

Ara com ara, del nostre govern, amb la caixa eixuta i les competències cada cop més minses, no se'n pot esperar res. I de qui té els diners a la caixa i recupera totes les competències que pot amb cada nova llei –mentre es preocupa més de quedar-se amb tot el possible a l'espera d'allò que ja veu com a inevitable, i per reflotar una marca Espanya, que acumula desprestigi mundial–, tampoc no cal esperar-ne gran cosa... de bo. L'esperança, doncs, és en les nostres empreses, en les seves decisions estratègiques per expandir-se, diversificar-se, ampliar mercats i innovar; només així es podran crear vacants amb valor afegit, perquè la majoria dels joves que pul·lulen pels cinc continents puguin tornar. La seva experiència no serà en va; parlaran més idiomes, coneixeran de primera mà altres cultures i, en definitiva, s'hauran espavilat. Potser els faran impossible que puguin votar, però caldrà comptar-hi per fer del nostre un estat competitiu.