La ‘Catalunya industrial'
Enric Prat de la Riba, primer president de la Mancomunitat de Catalunya de 1914, va proposar la confecció d'uns murals de grans dimensions al pintor –i teòric de l'art- uruguaià-català Joaquim Torres-Garcia. Aquests murals havien de traduir el missatge bàsic del catalanisme polític iniciat amb Valentí Almirall al llenguatge visual de la pintura. Es tractava de presentar al món la societat catalana. Començant, de moment, per presentar-lo als visitants del palau gòtic-renaixentista de la Generalitat a Barcelona, que la Diputació i la Mancomunitat de Catalunya estaven remodelant. L'encàrrec no era fàcil de resoldre, ni plàsticament ni conceptualment, i la tria de Prat era arriscada.
Torres-Garcia, nascut a Montevideo d'un pare català que torna, amb la família, al seu Mataró natal el 1891, ja havia demostrat una gran capacitat de treball. I, alhora, s'havia implicat, en el debat cultural i polític i en els projectes de l'escola nova catalana. Era veí, a més, de Cebrià Montoliu. En uns anys de ràpida transformació de la societat catalana (electrificació, gasificació, ciment armat, seda artificial, tramvies, telèfons, automòbils), havia optat, com altres artistes i escriptors, per una reinterpretació del model cultural de Grècia i Roma. “La tradició clàssica amb les seves referències grecollatines –llegim en un text francès recent- fou convocada per donar un perfil modern a l'evolució del pensament i de les arts”. El classicisme era modern.
El 1911, a una exposició organitzada per l'Ajuntament de Barcelona, Torres-Garcia presentà un oli titulat: La Filosofia presentada per Pal·las al Parnàs. Les forces de la intel·ligència contra les forces destructores del mal. Dos anys després, Torres-Garcia acceptava l'encàrrec de Prat de la Riba per realitzar uns grans frescs per als murs del Saló de Sant Jordi del Palau de la Generalitat, seu del govern de la Mancomunitat. El primer fresc que lliurà, el 1913, fou: La Catalunya eterna. Al 1915, el segon: L'Edat d'Or de la Humanitat. El tercer, el 1916: Al·legoria de les muses del Parnàs. El quart fresc, inacabat, és de 1917: La Catalunya industrial. S'estructura en tres franges horitzontals. A dalt, dues figures femenines vestides amb túniques antigues amb una mà damunt d'una roda dentada (la del centre) o d'una turbina (la de la dreta), i un Ulisses (a l'esquerra) assegut damunt una biga metàl·lica. Al fons, un avió. A la franja del mig, fàbriques, xemeneies, grues, magatzems, hangars, una màquina de tren.
Fins aquí, res d'extraordinari. El que és nou és el que Torres-Garcia pinta a la franja de baix del mural. Són dos grups d'homes: uns amb barret de copa, abric i corbatí, els altres amb gorra i brusa sense coll. Uns burgesos i uns treballadors. Uns i altres, igualment mitificats, igualment embellits. Uns i altres dins del mateix gran fresc que simbolitza, segons l'autor, la Catalunya industrial. En la història de la pintura i del muralisme modern hi ha representacions –idealitzades o no- de burgesos i, paral·lelament, frescs, olis, dibuixos a ploma, etcètera, que presenten obrers –reals o mitificats–. El que és excepcional és trobar burgesos i obrers en un mateix pla, dins d'una mateixa composició, perfectament diferenciats, però sense que un dels dos grups sembli superior a l'altre. El primer fresc de Torres-Garcia va suscitar una forta polèmica. Una part de la crítica el qüestionà. Mort, al 1917, Prat de la Riba, el nou president de la Mancomunitat, Josep Puig i Cadafalch, cancel·là el contracte amb Torres-Garcia. El fresc La Catalunya industrial restà inacabat. Les dictadures de 1923-30 i 1939-77 van fer desaparèixer els frescs de les parets del Saló de Sant Jordi del Palau de la Generalitat. A partir de 1977-80, amb el restabliment de la Generalitat, els frescs encarregats per Prat de la Riba són en una nova sala de reunions i conferències, dita, justament, Saló Torres-Garcia. Però el lloc de La Catalunya industrial és l'MNAC.
