La caiguda d'un mite
La paperera, que va néixer a Olot, va ser un dels principals grups empresarials de l'Estat del segle passat
Al llarg de la seva trajectòria, el grup ha patit diverses situacions límit com els concursos de creditors que es van presentar el 1983 amb Higini Torras, el del 1992 amb KIO i Javier de la Rosa o l'ERO per acomiadar 213 empleats el 2008
Originària de la Garrotxa, Torraspapel era, als anys vuitanta del segle passat, un dels grups empresarials més importants de l'Estat i amb més projecció exterior. Va créixer al voltant de la figura del seu president, Higini Torras, empresari delirós d'engrandir el grup, el qual va arribar a tenir vuit centres de treball, tres dels quals a les comarques gironines: Sant Joan les Fonts, Sarrià de Ter (que es va convertir en la planta emblemàtica) i Flaçà.
Alguns parlen de deliris de grandesa, però el fet és que la paperera –que en aquell moment es deia Torras Hostench– va caure en una profunda crisi, que va desembocar l'any 1983 en un concurs de creditors. Amb un deute de 17.362 milions de les antigues pessetes, era el concurs més important que s'havia presentat mai a Catalunya. La situació va anar acompanyada d'un canvi a la direcció i l'empresa va saber aprofitar-se del bon moment del sector paperer, va millorar les xifres i, en només dos anys, va aixecar el concurs. Però el pitjor no havia arribat: Kuwait Investment Office (KIO) en prenia el control, amb Javier de la Rosa al capdavant.
Paral·lelament a aquest procés, la implantació de la Torras a Sarrià va suposar l'inici d'una gran polèmica, per la contaminació del riu Ter, de l'aire del municipi i per la pudor que provocava. L'Ajuntament de Sarrià, el de Girona i col·lectius ecologistes van liderar les campanyes de finals dels anys vuitanta per intentar reduir l'impacte ambiental. L'empresa reiteradament s'hi negava i li sortia més a compte pagar les sancions que no pas fer una inversió de millora. Tan sols es va aconseguir que no s'aboquessin residus sòlids al riu. L'explosió d'una caldera o la d'un dipòsit d'àcid sulfúric, que va provocar que s'aboquessin 21.000 litres d'aquest producte, van ser alguns dels successos més greus que van tenir lloc en aquest període. La fi de les molèsties i les pudors va anar directament relacionat amb la crisi de KIO.
KIO era una societat creada per gestionar fons públics de Kuwait i fons privats de ciutadans d'aquell país, acusada d'especular i de deixar empantanegades les empreses amb males perspectives. Dins d'una operació més àmplia, KIO es va convertir en soci majoritari del que més tard es convertiria en Grupo Torras, que inclouria Torraspapel (l'antiga Torras Hostench) i també la Coma Cros de Salt i la Burés d'Anglès, entre d'altres. Al voltant de la paperera gironina es va formar el primer grup industrial privat de l'Estat. Només va durar tres anys.
Una nova crisi va assetjar el grup en ple any olímpic. La sortida de Javier de la Rosa (que posteriorment va ingressar a la presó pel daltabaix empresarial del holding) ja era indicatiu, i a finals del 1992 es va presentar un nou concurs de creditors al Grupo Torras, en aquesta ocasió, el més important presentat fins llavors a l'Estat. Torraspapel quedava exclosa d'aquesta circumstància però va haver d'engegar un pla de supervivència per poder assegurar el funcionament de les seves plantes. Això va suposar aturades productives i mesures laborals, amb una reducció de la plantilla que, entre tots els centres, sumava més de 4.000 treballadors. A part, es va decidir tancar la planta de pasta de Sarrià el 1993 –el sector de la factoria que generava els problemes mediambientals i de pudor–. Més de 200 treballadors van quedar afectats per un expedient de regulació, però la majoria van ser recol·locats en altres centres. La pudorosa xemeneia de Sarrià era desmantellada i s'acabaven les males olors.
La fi de la vinculació amb KIO va arribar el 1999, quan aquesta societat va vendre Torraspapel al grup d'inversions britànic CVC. En aquell moment, els centres de Sant Joan i Sarrià sumaven 600 treballadors, lluny dels més de 3.000 de l'època daurada.
La xifra es va mantenir més o menys estable fins a finals del 2008, quan l'empresa viu la tercera gran crisi. La direcció va presentar un expedient de regulació que suposava el tancament dels centres d'Algesires i Amorebieta i l'acomiadament de 213 empleats de Sarrià, 150 dels quals es van poder acollir a prejubilacions. Una crisi que va coincidir temporalment amb el tancament d'un altre clàssic del sector, Aconda, de Flaçà. Les mobilitzacions es van repetir i les negociacions a Madrid entre els comitès d'empresa i la direcció van servir per minimitzar lleument l'impacte.
La Torras de Sarrià es va quedar amb poc més de 100 treballadors. I el fantasma del tancament no ha desaparegut mai. S'han dut a terme mesures laborals de menor envergadura, però la situació no ha millorat. El grup internacional Lecta, actual propietari, deia fa cosa d'un mes que tancaria totes les plantes a l'Estat com a conseqüència de la reforma energètica. Sarrià estava en el punt de mira. I de l'amenaça s'ha passat als fets.
