DE MEMÒRIA
Joan Tutau i la creació de pimes
Aquesta és la conclusió, però Tutau comença per explicar les diferències entre petita indústria i gran indústria. La petita indústria no és forçosament la que produeix objectes de petites dimensions o de poc pes. Així, les agulles poden ésser fabricades per grans indústries, i, en canvi, certs tipus de maquinària agrícola de grans dimensions poden ésser fabricats per una petita indústria
Una conferència a l'Ateneu Barcelonès de Joan Tutau editada el 1889, i digitalitzada i penjada a la xarxa de les biblioteques universitàries catalanes, ens dóna idees molt clares sobre un tema gens fàcil: les petites empreses.
El futur conseller Antoni Castells va definir Tutau com a “polític, economista i home d'acció (que) es dedicà al món dels negocis com a empresari” (al diccionari Ictineu. Barcelona, Edicions 62, 1979). L'empordanès Joan Tutau i Vergés (Figueres, 1829-1893), que havia estudiat a Perpinyà, fou l'ànima d'un negoci familiar de comerç de quincalleria que el va dur a viatjar per Europa. Va ésser elegit regidor de l'Ajuntament, i, des de 1869, diputat al Congrés per Barcelona, Girona, Figueres i Vilademuls. Esdevingué, al 1873, ministre d'Hisenda del govern de la Primera República espanyola (que estava presidida pel català Estanislau Figueres).
El paper que ens interessa ara de Tutau és: Las pequeñas industrias (l'11a de les 26 conferències a l'Ateneu publicades conjuntament com a Conferencias públicas relativas a la Exposición Universal de Barcelona de 1888). Segons Tutau, una política del govern favorable a les petites indústries és l'única forma de frenar els corrents d'emigració cap a Amèrica i, doncs, d'“evitar la despoblació d'Espanya”.
Aquesta és la conclusió, però Tutau comença per explicar les diferències entre petita indústria i gran indústria. La petita indústria no és forçosament la que produeix objectes de petites dimensions o de poc pes. Així, les agulles poden ésser fabricades per grans indústries, i, en canvi, certs tipus de maquinària agrícola de grans dimensions poden ésser fabricats per una petita indústria.
A la petita indústria, “l'obrer utilitza els instruments i les màquines dominant-los i donant-los la direcció que li assenyala la seva intel·ligència”. A la gran indústria, “l'obrer esdevé un apèndix de la màquina”. I, “com que la seva ocupació és quasi mecànica, la seva intel·ligència s'embota”.
La petita indústria es basa, doncs, en el treball d'uns obrers qualificats (i, no en una gran massa de treballadors), en unes màquines útils, però no gaire costoses, i en les matèries primeres més pròximes (i, per tant, més barates que les que cal importar). No necessita, per tant, ni grans capitals, ni importants fons salarials.
Segons Tutau, el petit industrial, i l'artesà, “no viu com l'obrer de fàbrica allunyat del tracte amb la gent”. Al mateix temps, la proximitat als mercats de consum fomenta una gran diversitat de produccions. Així, la petita indústria “no depèn de les vicissituds aranzelàries”, car “són innombrables els articles que poden prescindir de la protecció aranzelària”. La petita indústria, doncs, no necessita ésser especialment protegida pels aranzels perquè els seus costos són baixos i els seus mercats són propers.
Tutau separa els arts i oficis medievals de la petita indústria moderna. Els arts i oficis de la Catalunya antiga van traçar una línia: la del caràcter industrial de la població catalana. Però, els gremis (que havien estat bàsics durant segles) van acabar essent un obstacle. De fet, es podia dir que “després de l'esclavitud i el servatge, han desaparegut els gremis” que havien esdevingut “una espècie de baronies industrials que enriquien els menestrals i tancaven les portes als treballadors”.
Dos models.
En cap cas, Joan Tutau declarava que fos contrari a la gran indústria. Però afirmava: “Puc considerar més útil la petita indústria sense condemnar la gran indústria.”
Història industrial
La història industrial catalana s'inicia, segons Tutau, als segles XII-XIII, a les ciutats. A Barcelona i Perpinyà, fàbriques de llana. A Valls, Banyoles i la Bisbal, fàbriques de “draps negres i blaus”. A Vic i Moià, “llaneries”; a Reus, “estamenyes”; a Tortosa, “pintes, fusos i filoses”; a Girona, “instruments de tall i de punta”. I rememora “aquells famosos industrials que, en plena edat mitjana, van competir en el vidre amb els venecians, i en la fabricació de reixes de ferro i d'armes de foc”. Al 1889, la línia industrial del país venia, doncs, de molt lluny.
